EL TALLERET DE PARAIGÜES

Hi havia una vegada un poble en el que tothom tenia un paraigua. Un com a mínim. Potser d’entrada i de moment, aquest fet constatable i perfectament documentat, no tindria cap importància perquè a totes les cases del món sol haver-n’hi de paraigües, que els seus propietaris utilitzen quan en tenen necessitat. El que distingia a la gent d’aquell poble és que ells, el paraigua el feien servir cada dia i no sortien mai al carrer si no era amb la companyia d’un paraigua. No calia que plogués, però era clar que si plovia, els paraigües sortien més de gust, de tots els colors i mides.

Precisament, els dies que plovia amb aquella pluja fina i constant que no dóna treva, que es va acumulant als clots i als quadres dels arbres dels carrers, que s’escola per les teulades caient fins al terra en forma de subtils fils d’aigua, fins com teranyines i que de mica en mica, a cop i d’hores de caure, forma riuets que segueixen fidels el recorregut de les voreres, aquests dies que plovia així, doncs, eren uns dies de gran felicitat per a la gent del poble.

Amb evident alegria sortien aviadet de casa seva, obrien el paraigua que subjectaven en equilibri sobre el seu cap agafant-lo pel mànec ganxut, l’aplomaven amb la mà esquerra i anaven cadascú, particularment, a complir amb els seus deures de cada dia: els homes cap a les seves respectives feines, els nens i les nenes cap a l’escola, les mestresses, carregades amb el cistell, cap a comprar a la botiga de la veïna i la saludada. Aquests dies de pluja la gent estava de bon humor i amablement es saludaven:

- Que tingui un bon dia.
- El mateix li desitjo.
- Passi-ho bé.
- Adéu-siau.

Es feien gestos amb la mà i educadament es somreien. Aquests eren, realment, dies molt especials que no deslluïen ni entristien els altres.

Quan feia molt de sol, la gent del poble també sortia al carrer amb els seus paraigües i aleshores aquests eren frescos, primaverals o estiuencs, virolats, de colors clars, llisos, estampats, amb flors, ratlles i piquets, projectant la seva ombra protectora sobre la testa de qui el duia. Paraigües elegants que arrodonien la distinció del vestit del diumenge de dames i cavallers, quan sortien al migdia a passejar i a prendre la fresca.

Quan feia vent els paraigües servien per aturar-ne el cop a la cara i als cabells, per mitigar-ne els efectes i per evitar que més d’un barret sortís volant acompanyant una violenta ràfega. En resum: els paraigües en aquell poble, eren imprescindibles i els avantatges del seu ús, inqüestionables. Sortir al carrer sense paraigua era con fer-ho sense roba i en canvi, un vestit elegant encara s’hi tornava més amb la companyia d’un paraigua que hi fes joc. Per això la gent d’aquell poble els tenien tant en compte.

La botiga de paraigües era el negoci més pròsper de tots els que hi havia al poble i al davant del seu mostrador, sempre hi havia un client o altra que s’emprovava el paraigua com qui s’emprova unes sabates o un barret. Si trobava que li esqueia bé, la venda era feta.

La casa en la qual s’obria la botiga de paraigües era d’un petit artesà que es deia Pere Plui, que posava en els paraigües que fabricava ànima, cor i vida, la mateixa que posava la seva muller, n’Àgueda, a l’hora de vendre’ls.

En Pere Plui i la seva muller vivien en una caseta petita i càlida distribuïda en vertical en tres parts. A les golfes en Pere hi tenia el seu talleret, on construïa les peces dels paraigües: les barnilles que els donaven la forma de bolet arrodonit i que després facilitaven que es poguessin plegar, la roba variada, divertida, seriosa, estampada, llisa, llistada, de colors vius o delicadament apagats, el bastó que constituïa l’eix i estructurava tot el conjunt i finalment, el mànec de fusta que suaument polit, era l’agafador de l’usuari i el seu signe d’elegància. Els paraigües eren la seva vida: els muntava, els polia, envernissava el seu mànec de fusta i cromava les seves parts metàl·liques, deixant-los a punt perquè els clients i les clientes del poble en fessin ús i els lluïssin.

Sota mateix de les golfes hi havia el pis que en Pere Plui i n’Àgueda compartien i just a sota, a ran de carrer, hi havia la botigueta de paraigües en la que n’Àgueda despatxava. Era un establiment petit, endreçat i net en la qual els clients i clientes podien trobar-hi tota mena de paraigües per totes les ocasions possibles. La botigueta tenia un mostrador senzill i al seu darrera, tota la col·lecció de paraigües llestos per a la venda. Unes grans vitrines que servien d’aparador, mostraven les millors creacions d’en Pere Plui, les més delicades i les més distingides, que la seva muller s’afanyava a despatxar amb traça. Pràcticament mai havia d’embolicar ni d’embossar els paraigües que venia, perquè habitualment, els clients ja tenien ganes d’estrenar el paraigua que acabaven de comprar, sense necessitat d’haver d’esperar un dia de pluja.

I ara, benvolguts lectors, potser us preguntareu com és que en Pere Plui posava tanta atenció i tanta cura en els paraigües que construïa? La resposta és molt senzilla: per evitar-se problemes.

Quan en Pere Plui era jove tenia al cap més pardals que cabells. Un dia va tenir un ensurt una mica seriós i això va fer que canviés la seva visió del món. El seu pare, que també era fabricant de paraigües, en veure’s gran i ja una mica cansat, va voler ensenyar-li al seu fill Pere, aleshores un noi jove i sense preocupacions pel futur, els tresors secrets del seu ofici, però en Pere Plui no tenia el cap a lloc i tampoc pensava que els anys passarien tan de pressa, de manera que menyspreant l’afectuosa paciència del seu pare, preferia sortir a passejar amb els seus amics i a fer fontades, sota els paraigües que el seu pare s’afanyava a fer abans que arribés el seu hivern.

-Vine Pere, que t’ensenyaré com es talla la roba... – li deia el seu pare. Acosta’t, que veuràs com es munten les barnilles, com s’encaixen al bastó, com s’envernissa el mànec.

Però en Pere no en tenia ganes i cada cop que el seu pare li insistia en la necessitat del seu aprenentatge, en Pere Plui se’l treia de sobre i s’escapava de la seva obligació. Fins que va arribar el dia en el que el seu pare va deixar el negoci i amb ell, també la vida.

Aleshores en Pere Plui es va veure sol, al capdavant d’un taller de fabricació de paraigües, que no sabia com havia de tractar, envoltat de barnilles i de mànecs que no tenia ni idea de la forma com casaven els uns amb els altres. Llavors va plorar amargament les conseqüències del seu mal cap i es penedí de no haver escoltat al seu pare, de no haver-li prestat el temps que el pare i l’ofici li requerien. Va sentir dins l’ànima adolorida haver estat tan mal fill i tan capsigrany perquè ara es trobava completament desorientat al capdavant del taller que el seu pare li havia deixat.

Va decidir que havia de provar-ho i que amb pràctica i de mica en mica, si era tossut i perseverava, probablement se’n sortiria. De ben segur, muntar un paraigua no havia de ser una feina tan difícil. Així que armat d’un valor que no tenia, en Pere Plui es va asseure al tamboret del seu pare i va començar per arrenglerar les peces que sabia que necessitaria: la roba, les barnilles, el bastó i el mànec en el qual, s’inseria el mecanisme que havia de permetre obrir i tancar el paraigua. Va estar molta estona per muntar el primer paraigua col·locant les barnilles de forma forçada, cosint treballosament la roba amb unes puntades indignes i quan el va tenir més o menys acabat, el va penjar de la barana i se’l va mirar d’un tros lluny. Tancat com estava, no semblava pas un paraigua sinó una mena d’ocellot negre, sinistre, amb les ales plegades.

Quan amb una certa recança en Pere Plui s’hi va acostar, el paraigua va obrir ell sol les ales de ratpenat i va arrencar a volar, alçant-se un vol negre com la nit i omplint el taller d’uns cops d’ala que feien feredat. Amb un d’aquells paraigües tan ben fets del seu pare, en Pere Plui va provar d’espantar-lo i de treure-se’l del damunt, però el paraigua-ratpenat seguia volant pel taller amenaçant amb mossegar-lo.

Finalment, va sortir per una finestra oberta i es va perdre enllà del cel per no tornar mai més però a en Pere Plui, de poc se li atura el cor per l’ensurt i l’esglai i de fet, no va aconseguir refer-se de l’espant fins unes quantes hores després i fins i tot aleshores, no estava segur ben bé del que havia passat, però cada cop que hi pensava li tremolaven les cames i retornava aquella pena.

Al cap d’uns quants dies, més per obligació que per devoció, va decidir que havia de provar-ho altre cop. Novament, aquell paraigua estava tan mal confegit, que quan en Pere menys s’ho esperava, va sortir volant en forma d’un ratpenat més gros encara que l’anterior que a més xisclava i era horrorós. Cada vegada més, en Pere Plui trobava a faltar els bons ensenyaments del seu pare i es penedia del seu mal caràcter, de la seva bogeria de joventut que l’abocava a passar gana o a canviar d’ofici. Què havia de fer?. Va decidir que seria tossut i que malgrat les dificultats i els ensurts, finalment se’n sortiria. Més encara, que en memòria del seu pare, seria el millor fabricants de paraigües del món i que tothom portaria les seves creacions. Va decidir que el seu taller seria famós. Ni que fos petit, seria famós i ell seria un gran fabricant de paraigües.

Va muntar paraigües una vegada i una altra, dedicant-hi hores i hores. En ocasions apareixia un ratpenat i en d’altres no, però ell hi insistia i hi insistia, fins que va arribar el dia en el qual, sortí del seu talleret amb un paraigua a les mans, tan bonic i perfecte que la primera persona que el veié se n’enamorà. Del paraigua i del seu fabricant, d’en Pere Plui, fabricant de paraigües artesanals. Era la seva futura muller, n’Àgueda.

Entre tots dos van fer del talleret i la botiga de paraigües, el negoci més pròsper del poblet i la gent estava tan contenta que no sabien sortir al carrer sense portar-ne un obert sobre el cap o tancat entre les mans, fent-els-hi el digne servei de bastó.

Efectivament, el talleret d’en Pere Plui i la botigueta de la seva muller, n’Àgueda, es van fer famosos per tot el món i en Pere va seguir posant ànima, cor i vida en cada nou paraigua, per por que sortís un altre mixonot i en honor al seu bon nom, herència del seu pare.

I encara deuen ser vius, si no són morts.