dimecres, 27 de juliol del 2011

EL BRUIXOT I LA GRANOTA

BRUIXOT – CAMÍ – HIVERN – GRANOTA – OBSERVAR ESTRELLES – MAL GENI – COMPRANT JOGUINES – PARLAR AMB ELS NÚVOLS – APRENENT A CUINAR








Aquesta és la singular història d’un bruixot. Ja ho sé, ja ho sé… cada cop que pensem en un bruixot ens ve al cap la imatge típica i tòpica d’un home vell, amb ulleretes rodones muntades sobre el nas, vestit amb àmplies robes blaves i constel·lades, que porta sobre el cap un barret cònic acabat en punxa. És a dir, ens ve al cap la imatge del mag Merlí. És ben bé així com el tenim pensat i com el veiem clarament. Però el bruixot d’aquesta història no era afable com en Merlí, no era extrovertit, ni simpàticament despistat com la majoria de mags, que tenen el cap a la lluna. I a més d’entrada, el personatge d’aquesta història no era un mag, sinó un bruixot i la diferència entre un i altre és fonamental: els mags practicaven la màgia, posaven en joc totes les peces de l’atzar per aconseguir il·lusió i en canvi el bruixot, convocava a diari les forces obscures de l’infern per aconseguir objectius infames a través de la bruixeria. La concentració de tot aquest mal damunt del vell bruixot l’havia convertit en el que era: un home molt vell, d’aspecte terrible, que vivia sol dalt d’una torre encara dempeus, al damunt d’un castell de pedra derruït. Des d’aquesta torre convocava els vents, feia esclatar les tempestes i els llamps i els trons l’obeïen. Era, en definitiva, un bruixot, el qual, sentia plaer envoltant-se de coses horribles com potes d’aranya en escabetx, panxes de gripau en vinagre, serps adobades i mosques seques, ingredients que utilitzava en l’execució de les seves bruixeries i que resultaven els ingredients bàsics dels seus beuratges.

Què es podria dir a favor del bruixot? Doncs que era un home molt vell, que havia viscut moltes històries i precisament per la seva llarguíssima edat, era un home molt savi. Ara bé, era una bona persona? Doncs probablement, si ens prenguessim la molèstia de formular aquesta qüestió a les persones que més el coneixien, aquestes haurien dit d’ell que, sense ser el que d’una forma irrevocable i completament segura s’entén per una mala persona, tampoc era una persona bona del tot, sobretot i especialment quan el perdia el seu mal caràcter. A la mínima de canvi el bruixot s’enfadava, renegava, llençava per la boca gripaus i feristeles i atemoria a tothom amb els seus crits desmesurats, nascuts de la seva poca paciència i el seu perpetu mal humor.

Ara bé, aquest bruixot d’ossos antics i ràbia rebullida, no sempre havia sigut així i de fet, quan va començar la seva carrera, no era pas un bruixot, sinó un mag, que havia nascut amb una especial traça per la màgia i al qual, els seus mestres havien conduït pels rectes camins de la saviesa. Però de la mateixa manera que havia nascut dotat per a l’observació del cel, la contemplació del lent surar dels planetes i la interpretació de la posició i el moviment de les estrelles, també havia nascut amb la llavor del mal geni i la tendència a la ràbia, i aquest fet, que hauria pogut quedar només en una pura anècdota al llarg de la seva vida, es va convertir en una de les seves senyes d’identitat més virulentes: com més gran es feia més mala bava tenia i com més mala bava tenia, més temor despertava entre la gent amb qui tractava, fins que finalment, va acabar per no tractar a ningú i a viure en solitud a la seva torre. En definitiva, al llarg dels anys de la seva vida, mentre veia passar davant seu les edats de la terra, va deixar de ser un mag per convertir-se en un bruixot. Ell ni se’n va adonar. Més aviat al contrari, cada cop es trobava més i més a gust en aquest embolcall de malícia que el protegia de les mirades d’altres i l’aïllava cada cop més profundament en el seu món.

En una certa ocasió, el bruixot va barrejar dins una olla immensa que va col·locar sobre el foc, una barreja incerta de pedra de llamp, cua de llangardaix, bava de cargol, moc de drac i cames d’eruga. Ho va remenar bé dins l’olla juntament amb un bon raig d’oli. La barreja va començar a fer una massa espessa i viscosa, primer negre, després marró, després grisa i cada cop més blanquinosa que a mesura que s’anava escalfant i arrencava el bull, amenaçava amb més força en esclatar, potser en sortir volant. I així va ser: va ser tan forta la barreja, tan imprevisibles les seves conseqüències, tanta energia va arribar a acumular, que davant els ulls astorats del propi bruixot, la barreja va sortir disparada de l’olla, rebent com un llamp, en direcció cap al cel, volant cap als núvols amb els quals es va confondre. Els núvols es van ennegrir, es van engreixar i finalment, van anar desintegrant-se, caient sobre la terra en forma d’una gran nevada que va fer que la gent es tanqués a casa per fugir del torb. De mica en mica, però, la fúria desfermada de la tempesta de neu fora de temporada, es va anar calmant i el vent ja no bufava. Però la neu seguia caient sobre la terra, deixant un mantell blanc, esponjós i glaçat sobre tots els indrets del món.

El bruixot, satisfet de la seva obra, va baixar les escales de la torre i en arribar al terra, va decidir sortir a veure què passava sobre el món. Va posar-se la seva capa estripassada, el seu barret de punxa doblegada i recolzant-se sobre el bastó de fusta d’atzavara, va posar els peus a terra, fora de la torre, per primer cop en molts anys. El primer buf del vent li va col·lapsar els pulmons i el va obligar a xuclar pel nas, l’aire glaçat de la nevada. Els seus peus es van enfonsar amb un cruixit en la neu nova acabada de caure. La sensació li va agradar i va decidir emprendre el camí.

La neu seguia cobrint el terra, pintant el paisatge dels colors d’aquell hivern, maleït, inesperat i fora de temporada. El fred era intens i tot i que era migdia, el sol no es veia, cobert per una capa espessa de núvols que, a l’alçada de l’horitzó, es confonien amb la blancor del terra i semblava que la neu no s’havia d’acabar mai. Els núvols cantaven himnes guerrers i quan el bruixot els va preguntar si encara tenien molta força, els núvols van respondre que tota la força i l’empenta que la màgia negra encomana, fins i tot a uns núvols tan blancs. El bruixot contemplava amb ulls astorats i posat seriós i satisfet, la seva obra, que no deixava de ser una malifeta més, produïda en el moment en el qual, les hortes haurien florit i els camps estaven acabats de sembrar. Quina malura per la gent!, i quin goig per al bruixot!.








De cop i volta, el bruixot va escoltar enmig del silenci tou de la nevada, un soroll gens familiar i per això mateix, ben estrany. Es tractava d’un croac-croac agònic, ofegat, que arribava del fons del camí, de sota la neu. El bruixot va apartar la neu del punt mateix del qual sorgia aquell so i va trobar, en el forat fet per les seves mans, una granota de panxa enlaire, a la qual, la nevada havia enxampat fent camí cap al seu estany. Estava freda, mig morta, però encara amb prou forces per cridar l’atenció del bruixot amb el seu raucar congelat. El bruixot la va prendre entre les mans, no pas delicadament mereix qualsevol bèstia ferida, sinó amb la força d’algú gens sentimental que no tem fer més mal del que ja ha fet. La granota es va esglaiar i en veure el bruixot, va desmaiar-se. Aquest la va agafar per una anca i se la va posar a la butxaca pensant que quan arribés a la seva torre, la granota seria un altre ingredient dels seus beuratges i metzines.

Quan va arribar a la torre, però, el bruixot va trobar a la granota ben viva. L’escalfor del seu cos havia, sense voler-ho, recuperat i reconfortat a la granota, que ara se’l mirava amb ulls plens de tristesa, des de la taula de verins del bruixot. Quan aquest estava a punt de clavar-li la tisorada mortal, la granota va raucar amb pena i llàstima i mirant directament els ulls del bruixot va demanar-li amb la mirada que la deixés viure, que la deixés lliure, que la deixés anar.

De cop i volta, una onada d’una sensació que el bruixot no reconeixia, va aturar la mà que portava la tisora i sobtadament i per sorpresa, es va veure incapaç d’acabar amb la granota. Ella li va parlar molt suaument, molt tristament i amb molta tristesa. Li va dir: “No em matis, bruixot, no em matis. Si jo moro moren amb mi les meves esperances i tot i que el món només perdrà una granota, tu acumularàs una altra malifeta en la llarga llista de les teves ofenses. No em matis, si et plau, no em matis. Si em deixes viure, ja ho veuràs, no tornaràs a estar sol perquè jo t’acompanyaré. Podràs, si vols, domesticar-me, posar-me un nom, i sabràs que sóc al teu costat quan et calgui. La meva vida és a les teves mans i encara que només sóc una granota, sóc molt jove per deixar de viure”. I va llençar una llàgrima dels seus ulls sortits… i aquella llàgrima contenia tanta pena, i tant d’amor a la vida, i tantes ganes de viure, que el bruixot no va veure’s amb cor de continuar el seu acte. Va abaixar lentament la mà de la tisorada i va pensar que tant de mal no li servia, a ell mateix, per a res. I de fet, va caure en el compte que no hi ha una manera més estúpida d’actuar que fer mal sense treure’n res a canvi. Va ser la misericòrdia, però, la que va aturar la seva mà i aquesta era per al bruixot una sensació nova, que naixia del seu cor encara no del tot assecat i que va sentir rebrotar com una flor a la primavera. Va aixecar la granota amb la seva mà fins a posar-se-la a l’alçada del nas i li va dir: “Està bé, m’has fet llàstima, m’has tocat el cor i per això viuràs. Però… hauràs d’aprendre a cuinar. Fa massa temps que només menjo porqueries”. La granota es va alegrar, va fer un somriure d’una punta a l’altra de galta i va allargar la pota dreta davantera al bruixot tot dient-li: “Està bé, fem el tracte”. El bruixot va estrènyer amb la seva mà la pota que la granota li oferia i el pacte va quedar segellat.

A partir d’aquell moment, la granota i el bruixot van viure junts. Quan el bruixot tramava i inventava noves malifetes i maldats, la granota li deia a cau d’orella que no havia de fer-ho i li explicava com d’agradable era allò que amb lo qual el bruixot volia acabar, removent així la consciència del bruixot, convertint-lo cada cop més en el mag que al principi de la seva vida era. La granota, per descomptat, va aprendre a cuinar i preparava per al mag menges saboroses que posaven al mag de bon humor: pastissos de melmelada de ruibarbre calent, confitura de flors de saüc amb canyella, batuts de canya de sucre i xocolata perfumada amb bitxo picant i pebre dolç. Tots aquests plats van anar endolcint el mal caràcter del mag, deixant enrera l’agror del seu mal geni, fins a convertir-lo en el mag bo i savi, que havia deixat de ser en algun moment de la seva vida.

Ara la gent se l’estimava perquè amb els seus encanteris convocava a la màgia i afavoria les collites, ajudava amb les seves tisanes que els nens creixessin forts, sans i intel·ligents, i ajudava als grans a arribar al final de les seves vides amb calma. De ser un bruixot temut i odiat es va convertir en un home savi i respectat que fabricava joguinetes i observava les estrelles amb ulls atents. Trobar a la granota enmig del camí gelat va ser la seva sort i aquella petita bestiola es va convertir en la seva més gran fortuna: es va convertir, sobretot, en la seva amiga. I no hi ha res més important que tenir bons amics i bons aliats. I una mica de sort que ens acompanyi.