EL FOLLET, EL GAT I EL PASTISSER

UN FOLLET - UN PASTISSER - UN GAT - A LA CIUTAT - AL CAMP - AMB UNA FLOR - COSES DOLCES - UN REI

Hi havia una vegada un pastisser que tenia molta traça en l’elaboració de dolços. Del seu obrador sortien pastissos carregats de nates i cremes, pastes banyades de la xocolata més fina, bombons delicadíssims embolcallats amb papers lluents, caramels de formes i colors divertits, galetes cruixents i torrades, i quan era el temps, massapans, torrons, brioixos, coques ensucrades, les llaminadures més dolces i variades que cap infant pugui imaginar.

La gent esperava que arribés el diumenge i, tot fent un passeig matinal, anaven a la pastisseria a comprar un d’aquells pastissos que eren tan i tan bons.

La fama del pastisser era mundial perquè del seu obrador sortien creacions úniques i la seva imaginació no tenia fi a l’hora de modelar la xocolata i el sucre o de donar forma als pans de pessic.

Els homes miraven amb goig a través dels vidres de la pastisseria, les dames es delien per les dolçaines que el mestre pastisser obrava a diari i els infants deixant de banda els seus jocs i enganxaven el nas a l’aparador de la botiga, cada cop que el pastisser sortia del taller carregat amb una nova safata de pastes. Els vianants del carrer s’aturaven per flairar l’aroma de sucre cremat i nata batuda que sortia per la xemeneia de l’obrador i que l’aire s’enduia i escampava per tota la ciutat.

Els paladars més exquisits i fins no podien resistir-se a les bondats dels bescuits del pastisser i després de tastar-los, li deien que no havien tastat res de més bo i agradable en tota la seva vida. El pastisser veia que el sabor d’aquelles pastes feia que la gent se sentís feliç i n’observava la reacció acaronant-se la barba en un gest misteriós, perquè l’èxit dels seus pastissos es devia a un ingredient que només ell coneixia i que era un gran secret. Es tractava d’unes gotes d’una essència màgica que destil·laven les flors d’una planta, just en el moment en què brotava. Quan les flors s’obrien i deixaven anar les llavors que havien de donar pas a les següents plantes, just en el moment en el que el sol del matí les tocava, deixaven lliscar pels seus pètals una única gota d’una essència meravellosa que, barrejada amb els ingredients de les pastes de l’obrador, els atorgava aquell sabor que produïa en la gent que les tastava, una sensació tan especial de felicitat, que feia que en volguessin més i més.

Quan el darrer client va haver marxat de la botiga, el pastisser va entrar a l’obrador. Amb el somriure torçat va dirigir les seves passes als prestatges que hi havia a l’altre cantó de l’estança i un cop allí, amagat entre un munt de farina, va agafar amb les mans un flascó petit, de coll llarg i ventre rodó, tancat amb un tap de suro. A l’interior hi brillava una substància de color caramel, com un xarop espès. El pastisser el va posar a contrallum i, tot fent un càlcul mental, va deduir que aviat necessitaria més gotes d’aquella essència.

Sense deixar el flascó va dirigir-se al racó més amagat de l’obrador, just sota el forn, al costat del llenyer. Es va acotar i desarrambant un sac va allargar la mà cap a l’interior. Quan la va treure portava el puny tancat i a dins, un ésser petit, fràgil i tremoladís que semblava molt espantat: era un follet que el pastisser havia sorprès un dia menjant un trosset d’un dels seus pastissos. L’home l’havia agafat i el follet li havia dit que coneixia una manera de millorar el sabor i l’efecte dels pastissos i, innocentment, li havia desvetllat el secret de la flor màgica. El pastisser ja no el va voler deixar anar més i el va empresonar sota el forn perquè no es pogués escapar, prometent-li que el deixaria si li portava l’essència de la flor.

El follet, creient-se’l, hi havia accedit convençut que recuperaria la seva llibertat, però no va ser així, sinó que el pastisser en volia més i més cada vegada i no l’havia deixat anar, sinó que l’havia empresonat i amagat amb gran zel perquè el seu secret no s’escampés.
- Demà, a punta de dia, em portaràs més gotes de l’elixir màgic de la flor de l’albada.
- No ho podré pas fer això, amo –va respondre amb una veu entretallada el follet.
- Ja ho crec que ho faràs. O em portes més essència de la flor o t’asseguro que et recordaràs de mi la resta dels teus dies.
- Però és que amo, ara la flor encara no s’obre, no és temps i a més, jo estic molt feble, les cames em tremolen i fa temps que no veig el sol.
- Maleït follet, faràs el favor de no queixar-te més i d’obeir-me! –li va espetegar el pastisser sense deixar-li sortida.

El follet es va tornar a arraulir en sentir el pastisser cridar d’aquella manera i sense dir res més, va agafar el flascó i se’l va guardar amb un gest ple d’esforç.
- Si almenys pogués tastar algun dels teus pastissos, potser em retornarien les forces i, com la gent que en menja, tornaria a ser feliç –va dir el follet.
- No en tastaràs ni un bri, més aviat al contrari, si no calles, no et donaré ni el rosegó de pa que menges cada dia. Jo m’encarregaré que no tastis cap dels meus pastissos perquè si ho fessis, la teva màgia s’ajuntaria amb la de l’essència i et faries fort, molt fort i podries escapar-te i aleshores jo perdria la meva reputació, els meus clients i el meu negoci –va escridassar-lo el pastisser.
- Potser aleshores series una mica més bona persona.
- Calla! –va espetegar el pastisser. Em portaràs l’essència de la flor i que no se’n parli més.

El pastisser va deixar el gat negre que tenia a l’obrador, vigilant el follet, ordenant-li que si veia que el follet es volia escapar, li ho impedís com fos.

Tal i com el pastisser li havia ordenat, el follet, quan la nit encara era tancada, va sortir de l’obrador per una escletxa i el gat el va seguir.

El follet caminava d’esma envers la sortida del poble, amb el flascó de l’essència sobre una espatlla i el gat al darrera. – Com m’ho faré? –pensava el pobre follet. – Si no li porto l’essència l’amo s’enfadarà molt amb mi, però és que no sé si podré aconseguir-ho.

El gat negre del pastisser caminava darrera el follet, seguint-li les passes, enganxat als seus peus. Tenia aire amenaçant i semblava ferotge, un gat disposat a tot, fins i tot a menjar-se’l, si veia el mínim intent de fugida. A més, si l’amo el tractava igual que a ell, segur que el gat tindria molta gana. Però, compte!, aquell gat ja devia tenir una edat, perquè de cop i volta, el follet es va adonar que coixejava d’una pota. Tot i així, si el gat s’ho proposava, podria caçar-lo amb facilitat.

En un moment del camí que feien, envers el prat on naixia la flor màgica, el follet es va aturar a descansar. Ja feia molta estona que caminava i les forces començaven a fallar-li. El gat se’l mirava atentament amb les pupil·les ben obertes. Aleshores li va preguntar:

- Es pot saber què et passa, follet?

El follet es va espantar en sentir la veu de baríton del gat dirigint-se-li. Mai abans havia parlat amb aquell gat.
- Doncs em passa que estic espantat perquè no crec que pugui aconseguir la gota que destil·la la flor, estic cansat perquè no he menjat pràcticament res i estic trist perquè l’amo em té empresonat i no puc veure mai ni el sol ni la lluna. Jo sóc un follet i als follets ens agrada anar viure al bosc on hi ha arbres, flors i herba, on toca el sol i la lluna, on la pluja és fresca i fa que tot revisqui. Vull tornar a casa meva jo, amb els meus companys i els meus amics.

Aleshores el follet es va posar a plorar amargament. Al gat, que tot i ser negre no era dolent del tot, va fer-li llàstima i compadint-se’n, li va dir:

- Mira follet, no tinc perquè fer això, però ho faré. T´ajudaré si tu m’ajudes a mi.
- Ajudar-te? I com puc fer-ho? –va preguntar el follet al gat.
- Com pots veure, vaig una mica coix. No és perquè sigui un gat gran, sinó perquè tinc mal a una pota. Guaita, m’hi vaig clavar una estella ja fa temps i l’amo ni tant sols se n’ha adonat. Ara hi tinc una ferida i en fa molt mal. Si tu m’ajudes a curar-me aquesta ferida, jo t’ajudaré a portar-li al pastisser l’essència que et demana.
- De debò gat, de debò faràs això per mi? –va respondre el follet, esperançat.
- Sí, però primer, la meva pota.
- D’acord. Per curar-te hem d’anar a buscar un pou d’aigua que conec dins el bosc.
- Doncs puja sobre la meva espatlla i anem-hi.

El gat va acotar el llom i el follet s’hi va poder enfilar i va asseure-s’hi com si anés muntat a cavall, amb el flascó de l’essència ben agafat per no perdre’l.

- Cap a on hem d’anar? –va preguntar el gat.
- Cap a bosc, jo t’ho indicaré –va respondre el follet amb el cor bategant-li amb alegria. - Estic content de poder-te ajudar.

El gat va emprendre el camí cap al bosc. Seguint les indicacions del follet va entrar-hi i tot seguint un caminet que es perdia entre l’espessor dels arbres, van arribar a una clariana en la que hi havia un pou. El gat es va sorprendre perquè no sabia que aquell pou existís.

- L’aigua d’aquest pou és màgica i cura a qui en tasta –va explicar-li el follet al gat. - Ja ho veuràs, ara en traurem amb la galleda i en prendràs una mica.

I així mateix ho van fer. Van llençar la galleda al fons del pou i van estirar ben fort la corda que anava lliscant per la corriola. Quan la galleda va arribar a dalt de tot del pou el gat s’hi va enfilar i es va mirar en el reflex transparent de l’aigua.

- Beu-ne una mica, gat –va dir el follet.

El gat va tastar-ne una mica mullant la llengua aspra dins l’aigua freda.

- Mmmmm! És una aigua molt freda però és com a dolça, sembla aigua barrejada amb mel, és boníssima, és exquisida, és la millor aigua que he tastat mai – va dir el gat, bevent-ne una bona quantitat.
- Ara baixa a terra i digues-me, com tens la pota?

El gat va baixar des de la vora del pou fins a terra i en prendre-hi contacte es va adonar que la pota ja no li feia cap mal, que la tenia completament guarida, que es trobava molt millor.

- Moltes gràcies follet, ara ja em trobo bé – va exclamar el gat tot satisfet llepant-se els bigotis. El follet també estava content.
- Ara, puja sobre el meu llom, anirem a buscar la teva flor màgica.

El follet es va enfilar al llom del gat i van emprendre el camí de la vall en la que creixia la flor que buscaven. Quan van arribar-hi encara es van haver d’esperar una estona perquè sortís el sol. Mentrestant, el gat i el follet parlaren.

- Encara sembles trist, follet. No acabo d’entendre què et passa.
- Doncs em passa que en aquesta època de l’any la flor que l’amo vol no creix i per tant, tampoc destil·la la seva essència. Si no li porto a l’amo el que m’ha demanat, em donarà un bon repic de cul.
- Ja veuràs com no –va dir el gat. Em sembla que tinc un pla. Te l’explicaré de camí cap a l’obrador.

I reprenent el camí, se’n tornaren.

- L’endemà al matí el pastisser va arribar a l’obrador i ben de pressa va anar a veure què li havia portat el follet. Però va trobar que el flascó era ben buit.
- Maleït follet, què t’has pensat, perquè no m’has portat l’essència de la flor de l’albada?
- Ai amo -va respondre tímidament el follet tot espantat. No t’he pogut portar l’essència perquè la flor, en aquesta època de l’any, no creix, però no t’enfadis, perquè et desvetllaré un altre secret per als teus pastissos.
- Un altre secret? Quin altre secret? –va espetegar el pastisser molt enfadat.
- Perquè els teus pastissos siguin igual de bons i continuïn fent sentir a la gent feliç i amb ganes de menjar-ne més, sé d’un pou d’aigua màgica que et pot ajudar a aconseguir el mateix efecte sense haver-te d’esperar el temps necessari perquè s’obri la flor.
- I on és aquest pou? –va voler saber el pastisser.
- Doncs és dins el bosc, amo. Si vols, avui mateix podem anar a treure aquesta aigua màgica – va dir el follet, tot fent una petita reverència.
- A què esperem? Som-hi!.

D’una revolada el furiós pastisser va agafar violentament el follet amb una mà, i brandant-lo, el va tancar dins una gàbia.

- Anem cap a bosc –va indicar-li el follet.

A grans gambades el pastisser es va dirigir envers el bosc. Tot seguint les indicacions del follet, ben aviat va arribar al costat del pou.

- Ara has de treure una galleda d’aigua, amo –va dir el follet, però abans, guaita dins el pou; veuràs de seguida que aquesta aigua és màgica perquè en contacte amb el sol, fa uns colors i unes formes que has de veure perquè t’agradaran molt.

El pastisser es va abocar a guaitar dins el pou per veure si allò que li deia el follet era cert i per fer-se amb l’aigua màgica el més aviat possible. Quan estava ben abocat, el gat, que els havia seguit d’un tros lluny sense que el pastisser el veiés, li va clavar una empenta que va llençar el pastisser directament al fons del pou.

- Ja ets lliure –va dir-li el gat al follet tot obrint-li la porta de la gàbia.
- Tu també, amic gat. El pastisser era un home molt dolent que sempre ens havia tractat molt malament. Ara té el que es mereixia.
- Bé, què faràs ara? – va preguntar el gat.
- Doncs tornaré altre cop al bosc amb la meva família i els altres follets. Tinc una pila de coses per explicar-els-hi. I tu, gat? –va preguntar el follet.
- Jo sóc un gat domèstic. Tornaré a l’obrador. De tant veure fer els pastissos al pastisser, jo també n’he après i em sembla que seguiré amb l’ofici.

- Si em necessites algun cop, només has de dir-m’ho i et portaré les gotes màgiques que fan que la gent sigui feliç, d’acord?
- D’acord –va respondre el gat allargant-li al follet la pota que havia tingut tant ferida.

El follet va estrènyer entre les seves mans la pota enorme d’aquell gat domèstic amb el que s’havia fet amic i va marxar ben de pressa perdent-se dins les profunditats del bosc.

- No t’oblidaré mai, amic meu –va dir-li el gat. Vine de tant en tant a fer-me una visita.

Així ho van fer. De tant en tant el follet anava a la ciutat a portar-li al seu amic el gat unes gotes d’aquella essència meravellosa i el gat, li regalava al follet els pastissos que treia del forn. La pastisseria va continuar tenint el mateix bon renom de sempre i el gat es va fer molt i molt famós i un dia, la seva fama i la seva traça va arribar a les oïdes del rei que el va voler conèixer i el va convidar a viure al palau, amb ell i la seva família.

I tots van ser feliços per sempre més.