UNA GIRAFA – UN DOFÍ – UNA ESTRELLA – VAN D’EXCURSIÓ – GUANYAR UNA CARRERA – FENT UN MOBLE – A L’HORA DE DINAR- PERQUÈ LI AGRADA LA MEL – ESPANTAR A LA GENT
Hi havia una vegada una girafa que vivia a la selva. Es passava el dia mandrejant amb les seves companyes girafes, prenent de peu dret l’ardent sol del cor de l’Àfrica i buscant una mica d’ombra sota els altíssims arbres, dels quals menjava fulles i brots tendres i que eren la base de la seva alimentació. A simple vista, aquesta girafa que mesurava uns cinc metres d’alçada, no destacava de la resta de companyes girafes i com elles, la seva característica més definitiva és que totes les parts de la seva anatomia eren llargues: cara llarga, pestanyes llargues i arrissades, llengua tan llarga que podia netejar-se amb ella les orelles, coll llarguíssim, cos llarg i prim i potes inacabables. La seva vida fins al moment, havia transcorregut més o menys igual com la vida de les altres girafes: va ser un nadó de 50 quilos quan va néixer, molt aviat va aprendre a caminar força de pressa i a córrer amb potència llargues distàncies, mantenia una saludable alimentació vegetariana, era jove, coqueta i bufona i a més, a simple vista, era simpàtica. Tanmateix, les seves companyes girafes se la miraven de cua d’ull i xiuxiuejaven les unes a les orelles de les altres quan la nostra amiga girafa passava per davant d’elles. “Fixa’t si n’és de presumida i d’estúpida”, deia l’una; “es deu pensar que és una cosa de l’altra dijous”, reblava amb menyspreu una altra, “doncs a mi em sembla més una tara que no pas una altra cosa”, deia amb fingida indiferència una tercera i xiu-xiu-xiu i bla-bla-bla… No us penséssiu pas que la girafa no se n’adonava d’aquests xiuxiuejos malignes i encara que feia veure que no l’afectaven, en el fons més profund del seu cor, sí que se sentia dolguda quan les altres xafardejaven, la criticaven i la deixaven de banda. Com les persones, les girafes també podien ser molt cruels entre elles.
Probablement us preguntareu perquè tot aquest rum-rum al voltant de la girafa? Doncs molt senzill i apreciable a simple vista. Si bé com ja s’ha dit, la girafa no era diferent de la resta de girafes del seu grup, sí que tenia un detall que la feia sobresortir de les altres: la nostra girafa no tenia la pell coberta de quadres de color xocolata, com la resta de girafes, sinó que les seves taques eren estrelles xocolatades que li recobrien tot el cos. Estrelles de cinc punxes, de sis punxes, estrelles que formaven gracioses constel·lacions i grups siderals que li recorrien l’esquena, que li cobrien la panxa, que li lliscaven per les potes fins al terra. Talment un reflex del fragment petit d’univers que les girafes tenien sobre el cap quan la nit africana es tancava i res entorpia la vista a l’hora de contemplar les petites llanternes que parpellejaven cel enllà. Aquesta era la virtut de la girafa i alhora també el seu gran problema: era igual en tot a les altres, però era diferent perquè la seva pell no tenia quadres com els d’una vella manta de ganxet feta a base de pedaços, sinó que tenia taques en forma d’estrelles, grans i petites, de totes les mides i això la feia única, especial, molt original.
Ja us podeu imaginar, doncs, que el que sentien les altres girafes no era llàstima per considerar aquesta diferència com una tara; no sentien que havien de protegir-la perquè era diferent; res d’això, el que sentien era una gran enveja, una enveja immensa, que no es podien empassar ni del dret ni del revés. Una enveja que se les menjava per dins des del moment en que la nostra girafa va néixer; una enveja i una ràbia que havia crescut amb elles a mesura que la originalitat i la bellesa de la girafa estrellada, anava fent-se gran i mostrava cada cop més clarament al món, la seva condició de girafa única i selecta.
Un dia, les girafes envejoses van decidir que allò s’havia d’acabar i que la nostra girafa estrellada i xocolatada els feia massa nosa, així que van inventar una estratègia per fer-la desaparèixer del seu grup i a ser possible, fer-la desaparèixer, en termes generals, del planeta Terra. Amb malvat enginy i uns quants enganys van aconseguir que la girafa estrellada s’allunyés molt del grup, tant, que al final es va perdre. En un moment determinat les altres van arrencar a córrer i la girafa va quedar sola en un món inhòspit i hostil que no sabia si l’entendria. I per primer cop a la seva vida es va sentir perduda, completament aïllada de tot el que coneixia i que havia estat casa seva fins aquell moment. Va plorar amargament i les enormes llàgrimes lliscaven per les seves pestanyes arrissades que es dirigien cap al cel. El seu instint de girafa jove li hauria permès trobar el camí de tornada amb una certa facilitat però no era aquest el problema: la qüestió estava en què les companyes girafes no la volien i ni que tornés seguint les seves pròpies passes, les altres seguirien sense voler-la. Així és que va decidir, a falta d’altres alternatives, fer la seva vida tant bé com pogués i el món la deixés. Va començar a caminar sense importar-li en quina direcció. El món era molt gran i tant li era la dreta com l’esquerra. Va mirar cap al cel i va reconèixer en el grup d’estrelles que tenia sobre el cap i que brillaven amb força, el mateix camí que li resseguia les espatlles i l’esquena i que es perdien en la llargada del raspall de la seva cua. Així és que va decidir seguir-les, continuant a peu, el camí que li indicaven. Va caminar tota la nit i ja de matinada, quan l’estrella que tenia sobre el front començava a aixecar-se per damunt l’horitzó, donant pas un cel tot rosat, va desplomar-se damunt un clap de sorra fina i tèbia. I allí es va adormir per espai de diverses hores.
Quan es va despertar es va trobar a la vora del mar i aquell clap de sorra era el naixement d’una platja. Ella no havia vist mai el mar i tota aquella extensió immensa d’aigua en moviment li va semblar un autèntic prodigi. L’aigua era blava com el cel, i es movia, i les onades anaven a espetegar sobre la sorra, allargassant el seu moviment fins a desaparèixer tornant enrera. Li va semblar meravellós l’aire del mar, la brisa càlida i humida, els colors que no havia descobert fins aquell moment i de cop i volta, novament, va sentir al seu cor una mica d’esperança. De fet, tenint en compte la mida del seu cor, una gran esperança. Així és que cansada i encara una mica atordida, es va ajeure a la platja, amb les llargues potes del davant a dos metres d’ella, a esperar què passaria a partir d’aquell moment. La resposta no va trigar massa en presentar-se.
La girafa estrellada contemplava extasiada el moviment del mar quan de cop i volta, el clapoteig es va fer més intens, més fort i més viu. Les onades ja no eren només les onades sinó que algú o alguna cosa les impulsava obligant-les a anar més de pressa. La girafa va posar els sentits alerta, va obrir els seus ullassos humits i de cop i volta, va veure una criatura que sortint de l’aigua, donava una tombarella a l’aire i tornava a enfonsar-se en la blavor del mar. Aliè a qualsevol mirada furtiva, aquell ésser hi tornava una vegada i una altra i com més ho repetia, més semblava divertir-se. Iuhu!, ole, ole! I hi tornava i el mar se li feia petit de tant i tant amunt com saltava. Era un dofí, molt jove, molt lluent, molt platejat i amb molta ganes de jocs i gresca.
De cop i volta el dofí va veure a la girafa. Caram, mai havia vist abans una bèstia com aquella, tal llarga, tan alta, tan prima i al mateix temps tan trista i tan perduda.
I doncs? Va dir-li el dofí dirigint-se a la girafa. Ella s’havia aixecat per veure’l millor i el contemplava amb cara d’estupefacció. I doncs, què? Li va respondre la girafa. Que què ets i què hi fas aquí, tota sola? Sóc una girafa, he vingut caminant i estic aquí sola perquè les companyes girafes no em volen. No em volen perquè em diuen que sóc estranya, que tinc estrelles a l’esquena i a la panxa. El dofí se la va ben mirar des de l’aigua i de seguida li va caure simàtica. Jo sóc un dofí, visc dins l’aigua i em passo el dia jugant amb les onades. Vols que siguem amics? I tant, va respondre contenta la girafa. Ara bé, se’ns planteja un problema, perquè tu no pots viure fora de l’aigua i jo no puc viure-hi a dintre, que m’ofegaria… I a més, espantaries a la gent d’aquí, va respondre enfotent-se el dofí. Però no pateixis, no passa res. Podem quedar si vols, cada dia, a l’hora de dinar. Jo vindré fins a la platja i mentre dinem, ens explicarem coses. Tu m’explicaràs coses de la selva i jo te les explicaré del mar. Tenim tant per contar-nos i tant per aprendre l’un de l’altre… ja ho veuràs, serà meravellós, perquè mai ens ho tindrem tot dit i sempre hi haurà nous temes de conversa. I serem amics per sempre, veient-nos només, a l’hora de dinar.
La girafa es va posar molt i molt contenta. Va fer de la platja casa seva i cada dia anava fins al bosc proper per recollir amb la llengua el seu menjar, que creixia dalt dels arbres propers i allí també, va descobrir que li agradava molt la mel, que extreia amb grans llepades d’un rusc d’abelles proper. El dofí també feia cap a la platja, cada dia a la mateixa hora, amb una bona provisió de plàncton i petits peixets que li servien d’àpat. Els dinars així es van fer molt amens, molt agradables, i es van repetir dia a dia durant tots els dies de la seva vida. A la fi, ja molt vells, tant la girafa com el dofí van acabar per tenir-s’ho tot explicat i va ser aleshores quan van decidir tots dos, emprendre el camí constel·lat que dibuixava l’esquena de la girafa i tot fent una divertida carrera, es van perdre tots dos junts per l’espai i es remoreja que encara ara, les nits molt serenes, tots dos segueixen explicant-se històries divertides i curioses, a l’hora de dinar. I així serà, mentre perdurin les estrelles.
Probablement us preguntareu perquè tot aquest rum-rum al voltant de la girafa? Doncs molt senzill i apreciable a simple vista. Si bé com ja s’ha dit, la girafa no era diferent de la resta de girafes del seu grup, sí que tenia un detall que la feia sobresortir de les altres: la nostra girafa no tenia la pell coberta de quadres de color xocolata, com la resta de girafes, sinó que les seves taques eren estrelles xocolatades que li recobrien tot el cos. Estrelles de cinc punxes, de sis punxes, estrelles que formaven gracioses constel·lacions i grups siderals que li recorrien l’esquena, que li cobrien la panxa, que li lliscaven per les potes fins al terra. Talment un reflex del fragment petit d’univers que les girafes tenien sobre el cap quan la nit africana es tancava i res entorpia la vista a l’hora de contemplar les petites llanternes que parpellejaven cel enllà. Aquesta era la virtut de la girafa i alhora també el seu gran problema: era igual en tot a les altres, però era diferent perquè la seva pell no tenia quadres com els d’una vella manta de ganxet feta a base de pedaços, sinó que tenia taques en forma d’estrelles, grans i petites, de totes les mides i això la feia única, especial, molt original.
Ja us podeu imaginar, doncs, que el que sentien les altres girafes no era llàstima per considerar aquesta diferència com una tara; no sentien que havien de protegir-la perquè era diferent; res d’això, el que sentien era una gran enveja, una enveja immensa, que no es podien empassar ni del dret ni del revés. Una enveja que se les menjava per dins des del moment en que la nostra girafa va néixer; una enveja i una ràbia que havia crescut amb elles a mesura que la originalitat i la bellesa de la girafa estrellada, anava fent-se gran i mostrava cada cop més clarament al món, la seva condició de girafa única i selecta.
Un dia, les girafes envejoses van decidir que allò s’havia d’acabar i que la nostra girafa estrellada i xocolatada els feia massa nosa, així que van inventar una estratègia per fer-la desaparèixer del seu grup i a ser possible, fer-la desaparèixer, en termes generals, del planeta Terra. Amb malvat enginy i uns quants enganys van aconseguir que la girafa estrellada s’allunyés molt del grup, tant, que al final es va perdre. En un moment determinat les altres van arrencar a córrer i la girafa va quedar sola en un món inhòspit i hostil que no sabia si l’entendria. I per primer cop a la seva vida es va sentir perduda, completament aïllada de tot el que coneixia i que havia estat casa seva fins aquell moment. Va plorar amargament i les enormes llàgrimes lliscaven per les seves pestanyes arrissades que es dirigien cap al cel. El seu instint de girafa jove li hauria permès trobar el camí de tornada amb una certa facilitat però no era aquest el problema: la qüestió estava en què les companyes girafes no la volien i ni que tornés seguint les seves pròpies passes, les altres seguirien sense voler-la. Així és que va decidir, a falta d’altres alternatives, fer la seva vida tant bé com pogués i el món la deixés. Va començar a caminar sense importar-li en quina direcció. El món era molt gran i tant li era la dreta com l’esquerra. Va mirar cap al cel i va reconèixer en el grup d’estrelles que tenia sobre el cap i que brillaven amb força, el mateix camí que li resseguia les espatlles i l’esquena i que es perdien en la llargada del raspall de la seva cua. Així és que va decidir seguir-les, continuant a peu, el camí que li indicaven. Va caminar tota la nit i ja de matinada, quan l’estrella que tenia sobre el front començava a aixecar-se per damunt l’horitzó, donant pas un cel tot rosat, va desplomar-se damunt un clap de sorra fina i tèbia. I allí es va adormir per espai de diverses hores.
Quan es va despertar es va trobar a la vora del mar i aquell clap de sorra era el naixement d’una platja. Ella no havia vist mai el mar i tota aquella extensió immensa d’aigua en moviment li va semblar un autèntic prodigi. L’aigua era blava com el cel, i es movia, i les onades anaven a espetegar sobre la sorra, allargassant el seu moviment fins a desaparèixer tornant enrera. Li va semblar meravellós l’aire del mar, la brisa càlida i humida, els colors que no havia descobert fins aquell moment i de cop i volta, novament, va sentir al seu cor una mica d’esperança. De fet, tenint en compte la mida del seu cor, una gran esperança. Així és que cansada i encara una mica atordida, es va ajeure a la platja, amb les llargues potes del davant a dos metres d’ella, a esperar què passaria a partir d’aquell moment. La resposta no va trigar massa en presentar-se.
La girafa estrellada contemplava extasiada el moviment del mar quan de cop i volta, el clapoteig es va fer més intens, més fort i més viu. Les onades ja no eren només les onades sinó que algú o alguna cosa les impulsava obligant-les a anar més de pressa. La girafa va posar els sentits alerta, va obrir els seus ullassos humits i de cop i volta, va veure una criatura que sortint de l’aigua, donava una tombarella a l’aire i tornava a enfonsar-se en la blavor del mar. Aliè a qualsevol mirada furtiva, aquell ésser hi tornava una vegada i una altra i com més ho repetia, més semblava divertir-se. Iuhu!, ole, ole! I hi tornava i el mar se li feia petit de tant i tant amunt com saltava. Era un dofí, molt jove, molt lluent, molt platejat i amb molta ganes de jocs i gresca.
De cop i volta el dofí va veure a la girafa. Caram, mai havia vist abans una bèstia com aquella, tal llarga, tan alta, tan prima i al mateix temps tan trista i tan perduda.
I doncs? Va dir-li el dofí dirigint-se a la girafa. Ella s’havia aixecat per veure’l millor i el contemplava amb cara d’estupefacció. I doncs, què? Li va respondre la girafa. Que què ets i què hi fas aquí, tota sola? Sóc una girafa, he vingut caminant i estic aquí sola perquè les companyes girafes no em volen. No em volen perquè em diuen que sóc estranya, que tinc estrelles a l’esquena i a la panxa. El dofí se la va ben mirar des de l’aigua i de seguida li va caure simàtica. Jo sóc un dofí, visc dins l’aigua i em passo el dia jugant amb les onades. Vols que siguem amics? I tant, va respondre contenta la girafa. Ara bé, se’ns planteja un problema, perquè tu no pots viure fora de l’aigua i jo no puc viure-hi a dintre, que m’ofegaria… I a més, espantaries a la gent d’aquí, va respondre enfotent-se el dofí. Però no pateixis, no passa res. Podem quedar si vols, cada dia, a l’hora de dinar. Jo vindré fins a la platja i mentre dinem, ens explicarem coses. Tu m’explicaràs coses de la selva i jo te les explicaré del mar. Tenim tant per contar-nos i tant per aprendre l’un de l’altre… ja ho veuràs, serà meravellós, perquè mai ens ho tindrem tot dit i sempre hi haurà nous temes de conversa. I serem amics per sempre, veient-nos només, a l’hora de dinar.
La girafa es va posar molt i molt contenta. Va fer de la platja casa seva i cada dia anava fins al bosc proper per recollir amb la llengua el seu menjar, que creixia dalt dels arbres propers i allí també, va descobrir que li agradava molt la mel, que extreia amb grans llepades d’un rusc d’abelles proper. El dofí també feia cap a la platja, cada dia a la mateixa hora, amb una bona provisió de plàncton i petits peixets que li servien d’àpat. Els dinars així es van fer molt amens, molt agradables, i es van repetir dia a dia durant tots els dies de la seva vida. A la fi, ja molt vells, tant la girafa com el dofí van acabar per tenir-s’ho tot explicat i va ser aleshores quan van decidir tots dos, emprendre el camí constel·lat que dibuixava l’esquena de la girafa i tot fent una divertida carrera, es van perdre tots dos junts per l’espai i es remoreja que encara ara, les nits molt serenes, tots dos segueixen explicant-se històries divertides i curioses, a l’hora de dinar. I així serà, mentre perdurin les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada