EL TIÓ D'UN NEN DOLENT

Segurament a aquestes alçades de l’any i amb les festes de Nadal tan a la vora, la gran majoria de nens i nenes ja deuen tenir el tió a casa.  L’arribada del tió a cada casa és la prova tangible que Nadal ja treu el nas al calendari, que l’any arriba a la seva fi i que la canalla, en termes generals, han fet bondat.  

Mirat fredament, un tió és un tronc d’arbre, però és només això, un simple tronc? Doncs no, és un tronc que l’atzar i la gràcia de la Natura han dotat de màgia per complir una missió molt especial: la de fer de padrí d’algun infant i cagar-li joguines i llaminadures un cop a l’any, la nit abans de Nadal.

Els tions tenen una qualitat molt especial: arriben a casa de l’infant al que fan de padrí i s’hi estan fins que passen les festes de Nadal, les més familiars de l’any.  Al llarg d’aquests dies els infants, si tenen bon cor, l’han de cuidar, han de donar-li menjar, tapar-lo amb una flassadeta, fer-li companyia i procurar que no li falti de res.  Si els nens ho fan ben bé així, a la vigília de la nit de Nadal, als tions els agafa un mal de panxa molt fort i han de cagar tot el que els infants els han donat per menjar, i ho fan en forma de torrons, llaminadures, joguines, anissos i confits i tot un munt de regals que als nens els fan feliços. 

Perquè els tions caguin, els infants els piquen amb un bastó mentre canten una cançoneta especial: el Parenostre del tió. 

Després, un cop passen aquests dies, els tions se’n van de casa de l’infant i passen la resta de l’any voltant per les teulades i els corralons, de camí cap a les muntanyes en les que pasturen.  Sobretot, el més important és que els nens i les nenes facin bondat, a fi i efecte que els tions siguin amb ells ben generosos.

I què passa si els nens i les nenes no fan bondat? Ah!, tot té les seves conseqüències.

En certa ocasió vaig conèixer la història d’un nen que com tots els nens, tenia el seu tió.  Aquest tió es passava els mesos de l’any, des de mig gener fins a mig desembre, voltant per les teulades i els corralons, observant amb vista ben fina i escoltant amb oïda ben aguda, el comportament de l’infant a qui apadrinava.   Però aquell tió no tenia gaire sort perquè aquell nen era molt dolent.  No obeïa als pares, contestava malament als mestres, passava dies fent el dropo sense anar a l’escola, es barallava amb els seus companys, deia mentides i no feia sinó entremaliadures i maleses d’un cap de dia a l’altre.  Només quan s’acostava desembre reformava el seu comportament i es portava una mica millor perquè sabia que si no ho feia, el tió no l’obsequiaria amb cap regal ni llaminadura.

Però uns quants dies de bondat no servien per corregir totes les malifetes acumulades al llarg de l’any, perquè cal que tots els nens i nenes sàpiguen que els tions no només ho veuen tot, sinó que també llegeixen al cor dels infants la intenció que els mou a fer l’entremaliadura. 

Quan arribava Nadal el nen feia bondat, però després, la resta de l’any era dolent i descarat i tenia els seus pares molt disgustats i queixosos.  Tot i així, el tió tenia l’esperança que a mesura que anés creixent, aniria millorant el seu caràcter i s’aniria tornant més bo i responsable, però any era any, no era així.  A mesura que el nen creixia, augmentava en ell la mala fe.  I malgrat tot, el tió seguia arribant a casa seva pels volts de Nadal i seguia obsequiant-lo la nit de Vigília.

Una vegada, però, el nen va fer una malifeta tan grossa que el tió va haver de prendre una decisió.

Resulta que el nen, un dia que sortia de l’escola, va veure un formiguer amb tot de formigues que hi treballaven.  Se les va mirar una estona i va decidir que l’avorrien les seves anades i vingudes, així que agafant una pedra ben grossa, va tapar l’entrada del formiguer.  Ja us podeu imaginar com van estar de tristes i perdudes les formigues que van quedar a fora, i també les que van quedar a dintre.  La feinada que van tenir a obrir, entre totes, una altra porta.  Tan treballadores com son, van perdre tot un dia solucionant el problema que aquell nen dolent els havia provocat. 

Quan el tió va veure aquesta nova malifeta va decidir que havia de donar-li una lliçó, una lliçó que l’espantés i que recordés sempre.  I ho va fer.

Ja havia passat l’estiu i el temps de les vacances i el nen pensava que l’hivern i el Nadal encara eren molt lluny.  De fet, ni tant sols tenia al pensament que aquell Nadal podia ser diferent dels altres.  A finals del mes de novembre, tot mirant el calendari, va veure que Nadal ja treia el nas per darrera la porta i aleshores va començar, com feia cada any, a fer una mica més de bondat.  Li costava un gran esforç perquè el nen era dolent per naturalesa i a cada malifeta que feia, el cor se li tornava més petit i més negre.  Els dies passaven de pressa i el calendari no s’aturava. 

Els darrers dies de la tardor esgotaven el seu alè amb un fred vigorós que feia que la gent es quedés a casa més hores que a l’estiu, al costat de la llar de foc, prenent begudes calentes i menjant dolços casolans.  Ben aviat aquests dolços es van convertir en massapans, xocolates i fruita seca. 

El nen estava pres per la impaciència.  Pensava que el seu tió, que sempre havia sigut tan puntual, no havia arribat encara i això el tenia preocupat.  Pensava que si no tenia temps d’alimentar-lo bé abans de Nadal, el tió no li cagaria res quan el piqués i li cantés la cançoneta i això delataria que el tió coneixia i estava al corrent de les seves males accions. 

Passaven els dies i res de res, el tió no acabava d’arribar.  A diari el nen dolent comptava els dies enrere i tot sovint, guaitava per la finestra enganxant el nas als vidres freds, per veure si el tió s’anava acostant pel camí.  A mesura que els dies anaven caient i el tió no arribava, el nen s’enfurismava més i més.  Pensava: - Quan arribi, li clavaré una pallissa que se’n recordarà de mi i un altre dia vindrà quan vulgui jo i no quan a ell li sembli.  I els dies seguien passant…

El 23 de desembre havia deixat pas ja al 24 quan, a la tarda, passada l’hora de dinar, algú va trucar a la porta de la casa del nen.  Ell mateix va anar a obrir la porta, i allí hi havia el tió, seriós, eixut i molt prim.  Pel seu aspecte ja es veia que no havia menjat res des de feia molt de temps.

El nen, molt enfadat, el va fer entrar a casa i el va posar en un racó de la cuina.  Va obrir la nevera i va treure’n tot el que va trobar-hi: Menja! - li va ordenar. El tió se’l va mirar amb ulls absents i no va fer ni tant sols el gest de tastar el menjar que se li oferia.  

Menja, va menja! –va escridassar-lo el nen, cada cop més nerviós i més enrabiat.  Però el tió, res de res, com si sentís ploure.

Aleshores el nen es va rendir i caient de genolls al costat mentre s’empassava les llàgrimes, va demanar-li al tió:

Va, menja, si et plau, menja!.

Perquè vols que mengi? –li va preguntar el tió

El nen va quedar sorprès en sentir la veu seca i profunda del tió.  La seva veu deixava entreveure totes les seves anades pel món i tot el que hi havia vist i sentit.  El tió era fascinant perquè era molt vell i tenia molts anys.

- Vull que mengis perquè així, aquesta nit, podràs cagar força coses per mi quan et canti el Parenostre del tió.

- Ara ja no hi ets a temps i, a més, no tinc gana – va respondre el tió sense ni un bri de broma.

- Doncs has de menjar igual, amb gana o sense –va escridassar-lo el nen.  - A més, si haguessin vingut quan tocava i no quan t’ha donat la gana, ara no estaríem així.  Hauries tingut temps de menjar i de cagar per a mi coses agradables.

- No t’ho mereixes –va dir-li el tió.  - No t’ho mereixes perquè ets molt dolent, i tu ho saps.   Ja saps que aquest any no has fet gens de bondat i que les teves malifetes em disgusten molt.  No et mereixes que et cagui les mateixes coses que als infants que es porten bé, perquè tu no t’hi has portat.

- I tu què saps? –va increpar-lo el nen, ara ja a crits i a punt del plor.

- Jo ho sé tot, ho veig tot i conec el fons del teu cor.  Ets un nen molt dolent i fins que no et reformis i et converteixis en un nen bo, no et cagaré res de res i a més, aquesta nit, els teus pares sabran que el seu fill ha fet enfadar un tió com jo, carregat de paciència.

- No, si et plau, no ho facis, menja i no diguis res als meus pares  – va suplicar el nen, però els tions són molt tossuts i aquest, a més, sordejava de l’orella esquerra. – Seré bo, ja ho veuràs, faré bondat i no faré malifetes, ho prometo –va assegurar el nen, però el tió ja havia pres una decisió.

Després de sopar els pares del nen van col·locar el tió enmig de la sala per veure què passava i quins regals cagava aquell tió tan tombairot.  El nen, però, estava pres pel desànim, perquè ja sabia què passaria.  Tot i així, armat amb un bastó ben resistent, va començar a tustar-lo tot cantant la cançó tradicional de fer cagar al tió:

Parenostre del tió,

Tió de Nadal.

Ara venen festes,

Festes glorioses,

Gallineta a l’olla,

Carn a la cassola,

Cueta de mixó,

Caga tió!

Tu que vas per les teulades,

Caga neules ensucrades;

Tu que vas pels corralons,

Caga torrons!.

Tu que m’ets padrí,

Caga torrons per mi!.

Però el tió, impassible, no cagava res de res.  El nen no es cansava d’alçar la flassada que el cobria per veure si a sota hi havia alguna cosa, per petita que fos, però res de res, ni un peterró.

Ell ho intentava una vegada i una altra, repetint insistentment el Parenostre del Tió, però tot era endebades.  Els pares van començar a estranyar-se d’aquest fet tan curiós i li recomanaven que cantés més fort i piqués el tió amb més força, però al final, van ensumar-se que alguna cosa passava. El nen, forçat per la situació, presa de la desesperació i el penediment, va donar la lliçó per apresa.

- Papa, mama, el tió m’ha dit que no em cagaria res perquè aquest any no m’he portat bé. Però no ho tornaré a fer, de debò, prometo ser millor i tenir més bons sentiments.  De debò, m’heu de creure –va assegurar el nen desfet en llàgrimes.

Els pares van acceptar les disculpes i li van recomanar que seguís les instruccions del tió si volia que l’any següent el tió fos més generós amb ell, però també si volia que la gent se l’estimés, que el tinguessin en consideració, que el volguessin per company.

Davant la promesa del nen, que el tió acabava d’escoltar per l’orella dreta, va buscar i rebuscar dins el seu ventre si podia trobar alguna cosa i va deixar caure un caramel acompanyat d’un mínim peterró.  El nen va agafar aquell caramel però, en comptes de menjar-se’l, se’l va guardar perquè li recordés sempre la promesa feta als seus pares i el compromís adquirit amb el tió i amb ell mateix.

I a partir d’aquell moment va ser un nen molt bo, ja ho crec que sí. 

L’any següent va trobar la seva recompensa.  El tió es va presentar a casa seva una setmana abans de Nadal i el nen en va tenir bona cura, donant-li pomes, taronges i llesques de pa sucat amb tomàquet i amb pernil dolç.  La nit abans de Nadal el tió estava tan tip que va cagar de tot: torrons, neules, anissos, caramels, xocolates i tota mena de dolços i de petites joguines.

El que li va passar a aquest nen ha de servir de lliçó per a altres nens i nenes que de vegades fan maleses.  Cal que sigueu bons, però no només per allò que pugui o no cagar el tió, sinó per vosaltres mateixos, perquè sempre dóna més bons resultats portar-se bé que no pas malament i la feina resulta ser més o menys la mateixa.  Fer mal perquè sí, és una bestiesa i a la curta o a la llarga, no fa cap profit, més aviat al contrari.  Recordeu, sinó, què li va passar al nen del conte, que va haver d’aprendre la lliçó a la força però ara és un noi exemplar, que estudia, és respectuós i ben educat i tothom l’admira, se l’estima i vol ser al seu costat.

I el tió, per descomptat, també. 

EL TALLERET DE PARAIGÜES

Hi havia una vegada un poble en el que tothom tenia un paraigua. Un com a mínim. Potser d’entrada i de moment, aquest fet constatable i perfectament documentat, no tindria cap importància perquè a totes les cases del món sol haver-n’hi de paraigües, que els seus propietaris utilitzen quan en tenen necessitat. El que distingia a la gent d’aquell poble és que ells, el paraigua el feien servir cada dia i no sortien mai al carrer si no era amb la companyia d’un paraigua. No calia que plogués, però era clar que si plovia, els paraigües sortien més de gust, de tots els colors i mides.

Precisament, els dies que plovia amb aquella pluja fina i constant que no dóna treva, que es va acumulant als clots i als quadres dels arbres dels carrers, que s’escola per les teulades caient fins al terra en forma de subtils fils d’aigua, fins com teranyines i que de mica en mica, a cop i d’hores de caure, forma riuets que segueixen fidels el recorregut de les voreres, aquests dies que plovia així, doncs, eren uns dies de gran felicitat per a la gent del poble.

Amb evident alegria sortien aviadet de casa seva, obrien el paraigua que subjectaven en equilibri sobre el seu cap agafant-lo pel mànec ganxut, l’aplomaven amb la mà esquerra i anaven cadascú, particularment, a complir amb els seus deures de cada dia: els homes cap a les seves respectives feines, els nens i les nenes cap a l’escola, les mestresses, carregades amb el cistell, cap a comprar a la botiga de la veïna i la saludada. Aquests dies de pluja la gent estava de bon humor i amablement es saludaven:

- Que tingui un bon dia.
- El mateix li desitjo.
- Passi-ho bé.
- Adéu-siau.

Es feien gestos amb la mà i educadament es somreien. Aquests eren, realment, dies molt especials que no deslluïen ni entristien els altres.

Quan feia molt de sol, la gent del poble també sortia al carrer amb els seus paraigües i aleshores aquests eren frescos, primaverals o estiuencs, virolats, de colors clars, llisos, estampats, amb flors, ratlles i piquets, projectant la seva ombra protectora sobre la testa de qui el duia. Paraigües elegants que arrodonien la distinció del vestit del diumenge de dames i cavallers, quan sortien al migdia a passejar i a prendre la fresca.

Quan feia vent els paraigües servien per aturar-ne el cop a la cara i als cabells, per mitigar-ne els efectes i per evitar que més d’un barret sortís volant acompanyant una violenta ràfega. En resum: els paraigües en aquell poble, eren imprescindibles i els avantatges del seu ús, inqüestionables. Sortir al carrer sense paraigua era con fer-ho sense roba i en canvi, un vestit elegant encara s’hi tornava més amb la companyia d’un paraigua que hi fes joc. Per això la gent d’aquell poble els tenien tant en compte.

La botiga de paraigües era el negoci més pròsper de tots els que hi havia al poble i al davant del seu mostrador, sempre hi havia un client o altra que s’emprovava el paraigua com qui s’emprova unes sabates o un barret. Si trobava que li esqueia bé, la venda era feta.

La casa en la qual s’obria la botiga de paraigües era d’un petit artesà que es deia Pere Plui, que posava en els paraigües que fabricava ànima, cor i vida, la mateixa que posava la seva muller, n’Àgueda, a l’hora de vendre’ls.

En Pere Plui i la seva muller vivien en una caseta petita i càlida distribuïda en vertical en tres parts. A les golfes en Pere hi tenia el seu talleret, on construïa les peces dels paraigües: les barnilles que els donaven la forma de bolet arrodonit i que després facilitaven que es poguessin plegar, la roba variada, divertida, seriosa, estampada, llisa, llistada, de colors vius o delicadament apagats, el bastó que constituïa l’eix i estructurava tot el conjunt i finalment, el mànec de fusta que suaument polit, era l’agafador de l’usuari i el seu signe d’elegància. Els paraigües eren la seva vida: els muntava, els polia, envernissava el seu mànec de fusta i cromava les seves parts metàl·liques, deixant-los a punt perquè els clients i les clientes del poble en fessin ús i els lluïssin.

Sota mateix de les golfes hi havia el pis que en Pere Plui i n’Àgueda compartien i just a sota, a ran de carrer, hi havia la botigueta de paraigües en la que n’Àgueda despatxava. Era un establiment petit, endreçat i net en la qual els clients i clientes podien trobar-hi tota mena de paraigües per totes les ocasions possibles. La botigueta tenia un mostrador senzill i al seu darrera, tota la col·lecció de paraigües llestos per a la venda. Unes grans vitrines que servien d’aparador, mostraven les millors creacions d’en Pere Plui, les més delicades i les més distingides, que la seva muller s’afanyava a despatxar amb traça. Pràcticament mai havia d’embolicar ni d’embossar els paraigües que venia, perquè habitualment, els clients ja tenien ganes d’estrenar el paraigua que acabaven de comprar, sense necessitat d’haver d’esperar un dia de pluja.

I ara, benvolguts lectors, potser us preguntareu com és que en Pere Plui posava tanta atenció i tanta cura en els paraigües que construïa? La resposta és molt senzilla: per evitar-se problemes.

Quan en Pere Plui era jove tenia al cap més pardals que cabells. Un dia va tenir un ensurt una mica seriós i això va fer que canviés la seva visió del món. El seu pare, que també era fabricant de paraigües, en veure’s gran i ja una mica cansat, va voler ensenyar-li al seu fill Pere, aleshores un noi jove i sense preocupacions pel futur, els tresors secrets del seu ofici, però en Pere Plui no tenia el cap a lloc i tampoc pensava que els anys passarien tan de pressa, de manera que menyspreant l’afectuosa paciència del seu pare, preferia sortir a passejar amb els seus amics i a fer fontades, sota els paraigües que el seu pare s’afanyava a fer abans que arribés el seu hivern.

-Vine Pere, que t’ensenyaré com es talla la roba... – li deia el seu pare. Acosta’t, que veuràs com es munten les barnilles, com s’encaixen al bastó, com s’envernissa el mànec.

Però en Pere no en tenia ganes i cada cop que el seu pare li insistia en la necessitat del seu aprenentatge, en Pere Plui se’l treia de sobre i s’escapava de la seva obligació. Fins que va arribar el dia en el que el seu pare va deixar el negoci i amb ell, també la vida.

Aleshores en Pere Plui es va veure sol, al capdavant d’un taller de fabricació de paraigües, que no sabia com havia de tractar, envoltat de barnilles i de mànecs que no tenia ni idea de la forma com casaven els uns amb els altres. Llavors va plorar amargament les conseqüències del seu mal cap i es penedí de no haver escoltat al seu pare, de no haver-li prestat el temps que el pare i l’ofici li requerien. Va sentir dins l’ànima adolorida haver estat tan mal fill i tan capsigrany perquè ara es trobava completament desorientat al capdavant del taller que el seu pare li havia deixat.

Va decidir que havia de provar-ho i que amb pràctica i de mica en mica, si era tossut i perseverava, probablement se’n sortiria. De ben segur, muntar un paraigua no havia de ser una feina tan difícil. Així que armat d’un valor que no tenia, en Pere Plui es va asseure al tamboret del seu pare i va començar per arrenglerar les peces que sabia que necessitaria: la roba, les barnilles, el bastó i el mànec en el qual, s’inseria el mecanisme que havia de permetre obrir i tancar el paraigua. Va estar molta estona per muntar el primer paraigua col·locant les barnilles de forma forçada, cosint treballosament la roba amb unes puntades indignes i quan el va tenir més o menys acabat, el va penjar de la barana i se’l va mirar d’un tros lluny. Tancat com estava, no semblava pas un paraigua sinó una mena d’ocellot negre, sinistre, amb les ales plegades.

Quan amb una certa recança en Pere Plui s’hi va acostar, el paraigua va obrir ell sol les ales de ratpenat i va arrencar a volar, alçant-se un vol negre com la nit i omplint el taller d’uns cops d’ala que feien feredat. Amb un d’aquells paraigües tan ben fets del seu pare, en Pere Plui va provar d’espantar-lo i de treure-se’l del damunt, però el paraigua-ratpenat seguia volant pel taller amenaçant amb mossegar-lo.

Finalment, va sortir per una finestra oberta i es va perdre enllà del cel per no tornar mai més però a en Pere Plui, de poc se li atura el cor per l’ensurt i l’esglai i de fet, no va aconseguir refer-se de l’espant fins unes quantes hores després i fins i tot aleshores, no estava segur ben bé del que havia passat, però cada cop que hi pensava li tremolaven les cames i retornava aquella pena.

Al cap d’uns quants dies, més per obligació que per devoció, va decidir que havia de provar-ho altre cop. Novament, aquell paraigua estava tan mal confegit, que quan en Pere menys s’ho esperava, va sortir volant en forma d’un ratpenat més gros encara que l’anterior que a més xisclava i era horrorós. Cada vegada més, en Pere Plui trobava a faltar els bons ensenyaments del seu pare i es penedia del seu mal caràcter, de la seva bogeria de joventut que l’abocava a passar gana o a canviar d’ofici. Què havia de fer?. Va decidir que seria tossut i que malgrat les dificultats i els ensurts, finalment se’n sortiria. Més encara, que en memòria del seu pare, seria el millor fabricants de paraigües del món i que tothom portaria les seves creacions. Va decidir que el seu taller seria famós. Ni que fos petit, seria famós i ell seria un gran fabricant de paraigües.

Va muntar paraigües una vegada i una altra, dedicant-hi hores i hores. En ocasions apareixia un ratpenat i en d’altres no, però ell hi insistia i hi insistia, fins que va arribar el dia en el qual, sortí del seu talleret amb un paraigua a les mans, tan bonic i perfecte que la primera persona que el veié se n’enamorà. Del paraigua i del seu fabricant, d’en Pere Plui, fabricant de paraigües artesanals. Era la seva futura muller, n’Àgueda.

Entre tots dos van fer del talleret i la botiga de paraigües, el negoci més pròsper del poblet i la gent estava tan contenta que no sabien sortir al carrer sense portar-ne un obert sobre el cap o tancat entre les mans, fent-els-hi el digne servei de bastó.

Efectivament, el talleret d’en Pere Plui i la botigueta de la seva muller, n’Àgueda, es van fer famosos per tot el món i en Pere va seguir posant ànima, cor i vida en cada nou paraigua, per por que sortís un altre mixonot i en honor al seu bon nom, herència del seu pare.

I encara deuen ser vius, si no són morts.

LA HISTÒRIA DE L'OCELL MERAVELLÓS

UN POBLET - UN OCELL - LA PRIMAVERA - UN NEN - UN DOLENT - EN UNA MUNTANYA

Fa molt de temps, en un país molt lluny d’aquí, allí on neix el sol, hi va viure un ocell que tenia virtuts meravelloses. Mai no s’havia vist abans un ocell com aquell. Era un moixó de plomatge platejat, com si tot ell anés vestit d’una plata puríssima. Vivia al cim d’una muntanya que mantenia perpètues les seves neus i tot i que l’ocell hi trobava tot el que li calia, s’hi trobava molt sol i trist perquè no podia oferir a ningú el millor que tenia: la seva veu i la qualitat dels sons que podia arribar a emetre.

Així és que un bon dia prengué la decisió de posar-se a viure entre la gent. Per això escollí el poblet que els pagesos havien alçat, amb l’esforç de moltes generacions, al peu mateix d’aquella muntanya. Des del cim havia vist moltes vegades com de les xemeneies de les cases sortia fum, com es treballaven els camps, les anades i vingudes dels homes, de les dones, dels infants, enfeinats en els seus deures de cada dia. Havia vist i sentit com la gent es saludava, com parlaven entre ells, com semblaven feliços. Així que l’ocell va decidir incrementar la seva felicitat i benestar regalant-los la seva veu.

Un matí, quan el primer nen que anava cap a l’escola va sortir al carrer, el trobà ajaçat dins el seu niu, just enmig de la plaça del poble. El nen s’hi acostà i l’ocell allargà envers ell el seu coll esvelt. Es miraren tots dos un instant i el nen li tocà el cap amb una mà. El seu plomatge era suau i esponjós. L’ocell, que no estava acostumat a que el toquessin, va trobar molt agradable aquest contacte i cantà una nota exquisida, que li sortí directament del cor. La nota s’escampà per totes les cases del poble i la gent va sentir que alguna cosa nova i molt bona havia passat. Sortiren de les seves cases i sentiren el cant de l’ocell. Cantava com si totes les aigües de tots els rius del món s’escolessin a través de la seva veu i totes les campanes de tots els campanars dringuessin melodiosament alhora. El que sentien era meravellós i l’esperit del cant els transportava encomanant-los alegria.


L’alcalde va sortir de casa seva i, veient l’expectació dels habitants del poblet, demanà a l’ocell que es quedés amb ells per sempre. L’ocell hi va accedir de bon grat i feu que sí amb un moviment harmoniós del seu cap. Signaren, a partir d’aquell moment, un pacte etern de respecte i d’amistat.

D’aquesta manera l’ocell platejat va entrar a formar part de les vides dels habitants del poblet. Ells li feien companyia, li proporcionaven aliment i sopluig i inspiraven el seu cant amb les seves anades i vingudes quotidianes. L’ocell els explicava, amb la gràcia melodiosa de la seva veu, totes les meravelles que havia vist i viscut pel món perquè, quan era jove, aquest moixó únic havia migrat per tot el món, perseguint en els seus viatges els eterns paisatges de la primavera.

L’ocell sentia debilitat per la primavera i s’establia al lloc que fos del món, sempre que en aquell moment la temperatura fos càlida i les plantes es comencessin a desvetllar. S’hi estava tot l’estiu; veia fruitar els arbres i com els homes recollien aquests fruits i en gaudien. En el moment en el que els arbres perdien les seves fulles i la natura s’arravatava d’uns tons vermells que semblaven a punt d’esclatar, l’ocell sabia que era el moment de tornar a emprendre el camí tot buscant una altra primavera. Sempre havia fet el mateix. Per aquest motiu la seva vida l’havia viscut per tot el món, fins que un bon dia va decidir quedar-se a viure a la muntanya, i més tard al poble. La gent, quan el veien, sabien que era el missatger del bon temps i celebraven amb una festa la seva arribada.

El naixement de la vida inspirava a l’ocell un cant únic, molt especial, ple d’unes harmonies i unes cadències que cap instrument podia igualar. Era simplement sublim.

Quan va instal·lar-se al poblet als peus de la muntanya, la gent va començar a estimar-lo. Ell cantava amb veu càlida a l’hivern i amb deixos d’enyor a la tardor, però el cant de la primavera i l’estiu era meravellós, indescriptible. La gent aturava la seva activitat per escoltar-lo mentre els seus cors bategaven amb emoció.


Els habitants del poble es van adonar que el cant de l’ocell despertava la terra, la feia reviure i fruitar en forma d’inspirada melodia i tot allò que els pagesos plantaven, creixia i donava fruit en abundor. L’ocell era, a més del seu amic, una benedicció per a ells.

Els habitants del poblet eren feliços amb la presència amable de l’ocell i per això mateix no podien ni sospitar que al poble veí algú els tenia molta enveja.

El poble veí es trobava a l’oest del poblet de l’ocell. Per arribar-hi calia travessar un llac i passar per un camí costerut i tortuós, de manera que els habitants d’aquest poblet de l’oest no rebien pas gaires visites. Un dia hi feu cap un marxant, que tenia l’esperança de vendre-hi les seves mercaderies. Venia de lluny i, en passar prop del poble de l’ocell, li va agradar fins a tal punt allò que sentia, que no va poder fer res més en tot el dia que escoltar-lo. A l’endemà va continuar el seu camí, arribant fins al poble de l’oest. La gent va estar contenta de rebre’l i fins i tot l’alcalde, com a màxima autoritat, va sortir de l’ajuntament per donar-li la benvinguda.

Benvingut sigueu –va dir-li l’alcalde. Què us porta per aquí?
He vingut a vendre les meves mercaderies –va respondre el marxant. – A veure si tinc sort perquè ahir, no vaig fer cap venda.
I doncs?
Doncs tot ahir me’l vaig passar badant sense adonar-me’n.
I què us feia badar?
Doncs el cant d’un ocell. És quelcom meravellós, esplèndid, sublim, no havia sentit mai res de semblant. Sentir-lo em va portar pau, em va fer sentir bé, em va donar esperança…
I on el vau sentir aquest cant tant extraordinari? –va voler saber l’alcalde alçant una cella maliciosament.

Al poble de l’est, el que he deixat enrera en travessar el llac –va respondre el marxant.
Caram, quina cosa més poc corrent.

Per dins va pensar que havia de veure i sentir personalment allò que el marxant deia. Així ho va fer. Un dia, sense escorta ni seguici, va decidir que aniria a fer una visita a l’alcalde del poble veí amb l’excusa d’afermar llaços i, de passada, veuria i potser fins i tot sentiria, aquesta cosa tan estranya de la que parlava el marxant.

El dia convingut va emprendre el camí i es dirigí cap al poble de l’ocell. Pel camí va poder veure i admirar els camps pròspers i rics que envoltaven el poble: hortes ben arrenglerades, bladeres madurant sota el sol, pastures fresques on els ramats pasturaven i tothom que trobava el saludava amb un moviment de la mà. Aquella gent semblaven feliços, i més encara que això, eren pròspers.

A l’alcalde de l’oest li va anar creixent la ràbia a mesura que s’acostava al poble. En arribar-hi va anar a parlar amb l’altre alcalde. Entaulats en la conversa, l’alcalde de l’oest va preguntar amb fingit desinterès a què es devia la seva bona prosperitat, l’aspecte magnífic dels seus camps, els frondosos boscos, els grans ramats que havia trobat pel camí.

Oh, es deu al treball de la bona gent. El veïnat treballa fort per poder viure bé i, una mica, també la sort ens ajuda.
Sort? –va preguntar l’alcalde de l’oest obrint uns ulls com a plats.
Des de l’hivern passat tenim un altre veí al poble: un de molt especial. Vine, te l’ensenyaré.

Mogut per la curiositat i cada cop més enfadat, l’alcalde de l’oest va seguir el seu amfitrió i aquest li va mostrar l’ocell meravellós que s’havia instal·lat a viure amb ells. Els veïns li havien construït una cabana només per a ell, l’havien decorat amb fulles, branques i molses i al mig de l’estança li havien fet un niu confortable en el qual l’ocell dormia. En veure a l’alcalde l’ocell va saludar-lo amb el cap i del seu coll va sortir una sola nota màgica que va surar per l’aire transportant a l’alcalde de l’oest amb aquell so.

Des que aquest ocell viu a casa nostra i canta de la manera com ho fa, la gent està contenta, els infants neixen i creixen feliços i els camps prosperen incrementant així el nostre benestar. És el treball i aquest ocell meravellós qui ho han provocat.

L’alcalde de l’oest es va quedar tot el dia al poblet, escoltant el cant de l’ocell i envejant la sort de la gent d’aquell poble als quals, la presència del moixó havia afavorit tant i tant. Quan al capvespre es va acomiadar de l’alcalde i de la gent, ja tenia traçat un pla terrible que va anar madurant a mesura que es dirigia cap a casa seva. Aquella nit no va poder dormir. Es removia dins el llit pres per l’enveja que li oprimia el cor.

A l’endemà va cridar alguns homes de confiança del poble i els va explicar el que havia vist i sentit al poble veí i també el seu pla malvat, producte d’algú que es moria d’enveja i hauria estat capaç de tot, fins i tot de segrestar l’ocell meravellós.

Així ho feren. Una nit ben fosca en la que la lluna no brillava, els homes de l’oest, armats amb bastons i un sac ben gros, van dirigir-se al poble de l’est. En arribar-hi, sense fer cap soroll, es dirigiren cap a la cabana on l’ocell dormia dins el seu niu i agafant-lo pel coll, el lligaren i el ficaren dins el sac. Després se l’endugueren i desaparegueren dins la fosca nit.

L’endemà al matí la gent del poble sentiren que els faltava alguna cosa. El buit causat per l’estranyesa els va portar fins a la cabana de l’au i la trobaren buida. Pensaren que potser havia sortit i que tornaria aviat, però passaren les hores i l’ocell no aparegué i tampoc el sentiren cantar d’un tros lluny dins el bosc. Se’ls acudí que potser havia tornat a la muntanya i que ja baixaria, però passaren uns quants dies i l’ocell continuava desaparegut. La tristesa es va començar a escampar pel poble i la gent ja no tenia ganes de treballar. Els camps es començaren a marcir i els ramats s’aprimaren per la manca de pastura fresca. Tot es va entristir tant que en pocs dies el poblet ja no tenia res a veure amb el que havia sigut tot just unes jornades enrera.

La gent estava desolada i l’alcalde, preocupadíssim, va decidir que havia de prendre una decisió. Va convocar el veïnat a una reunió i els va demanar una mica d’ànim per cercar l’ocell, donant la volta al món, si feia falta. No pararien fins trobar-lo i quan ho fessin, li preguntarien perquè els havia deixat tan tristos. Així ho van fer.

Els homes del poble van emprendre camí dirigint-se a tots els punts del món. Van pujar muntanyes, van creuar rius, van navegar pels mars i es van perdre en boscos espessos, però l’ocell no apareixia per enlloc. Preguntaven a tothom a qui trobaven si havien sentit el cant meravellós de l’ocell, però la gent no en sabien res. Van començar a perdre l’esperança i a retornar al seu poble, que jeia sota una capa espessa de neu hivernal. Només aquell que l’havia descobert un matí i que havia sigut el primer en saludar-lo, no havia tornat del seu viatge en busca de l’ocell. S’havia proposat trobar-lo i no pararia fins aconseguir-ho, però el nen era massa petit, massa jove per tombar tot el món sencer, com havien fet els homes del poble, i només va poder resseguir els camins més propers al poblet. Sortia cada dia al matí i tornava a casa quan el sol estava a punt de pondre’s.

Un bon dia va pujar dalt la barqueta que el seu germà gran havia deixat lligada al costat del llac i va decidir travessar-lo. Enfonsà els rems dins l’aigua plàcida i avançà lentament fins a l’altra riba. Només arribar-hi va sentir, lluny, el murmuri de la cançó més trista que mai havia sentit, cantada per la veu familiar de l’ocell. El seu cor va donar un salt d’alegria perquè estava convençut que retrobaria al seu amic, però al mateix temps, també va sentir-se molt trist perquè l’ocell cantava amb infinita malenconia, amb una gran pena.

El nen va enfilar el camí tortuós que conduïa fins al poble de l’oest i a mesura que caminava la veu de l’au era molt més propera i més trista. Guiat per la veu de l’ocell el nen va arribar al poble. Tot semblava estar en calma. La gent anava i venia, amb les mateixes cares serioses de sempre i el seu posat no havia canviat, malgrat el cant de l’ocell.

D’amagat va entrar al poble. Va dirigir-se cap al punt del que procedia la veu i de cop i volta, el va veure. Allí estava l’ocell, trist, tancat dins una gàbia, vigilat per dos guàrdies que el vetllaven. L’ocell havia perdut el color del seu plomatge i no tenia ànims per a res. Jeia a l’interior d’una gàbia que penjava de la porta de l’ajuntament. Només inspirava el seu cor una melodia trista que res tenia a veure amb el cant alegre i sublim de l’etern estiu del seu poble.

El nen es va moure i l’ocell va veure’l. Va alçar el cap un moment, amb un bri d’esperança als ulls, i va tornar a abatre’s sense força. El nen li va fer un gest i li va donar a entendre que anirien a buscar-lo i li retornarien la llibertat. Corrent va tornar al seu poble.
Senyor alcalde, senyor alcalde! –cridava el nen.
Què et passa, noiet, que estàs tan esverat? – respongué l’alcalde.
Senyor alcalde, he vist el nostre ocell al poble veí, està tancat dins una gàbia, està molt trist i ja no canta. L’hem de salvar!.

Aleshores d’alcalde ho va entendre tot: els del poble de l’oest havien segrestat l’ocell i l’havien de salvar. Va reunir els homes del poble i decidits, anaren a rescatar l’ocell. Arribats a l’oest, l’alcalde va anar a l’ajuntament i sense dir-li res, va clavar una plantofada magnífica a l’alcalde de l’oest, que va quedar estabornit a terra. Aleshores els homes de l’est van obrir la gàbia i l’ocell en sortí, estirant les ales i el coll. L’ocell, agraït, entonà una cançó plena d’esperança. Contents, marxaren al seu poble deixant a l’alcalde de l’oest amb un pam de nas.

Al poble reberen el retorn dels veïns i de l’ocell amb molta alegria. Organitzaren una gran festa i l’ocell tornà a cantar de nou, com només ell podia fer-ho. Els camps tornaren a brostar i la vida va tornar a renéixer forta, sota la influència màgica d’aquella au extraordinària.

Un dia quan els veïns del poblet es despertaren, trobaren que al niu de la cabana hi havia, no pas un ocell, sinó dos, ja que l’ocell havia post un ou del que havia sortit un altre ocell tan formidable com ell, però més jove. Ara el poble és ple de bona gent, que tenen un tresor formidable en el cant dels ocells, als que cuiten, mimen i estimen.