dimarts, 18 de desembre de 2012

EL TIÓ D'UN NEN DOLENT



Segurament a aquestes alçades de l’any i amb les festes de Nadal tan a la vora, la gran majoria de nens i nenes ja deuen tenir el tió a casa.  L’arribada del tió a cada casa és la prova tangible que Nadal ja treu el nas al calendari, que l’any arriba a la seva fi i que la canalla, en termes generals, han fet bondat.  

Mirat fredament, un tió és un tronc d’arbre, però és només això, un simple tronc? Doncs no, és un tronc que l’atzar i la gràcia de la Natura han dotat de màgia per complir una missió molt especial: la de fer de padrí d’algun infant i cagar-li joguines i llaminadures un cop a l’any, la nit abans de Nadal.




Els tions tenen una qualitat molt especial: arriben a casa de l’infant al que fan de padrí i s’hi estan fins que passen les festes de Nadal, les més familiars de l’any.  Al llarg d’aquests dies els infants, si tenen bon cor, l’han de cuidar, han de donar-li menjar, tapar-lo amb una flassadeta, fer-li companyia i procurar que no li falti de res.  Si els nens ho fan ben bé així, a la vigília de la nit de Nadal, als tions els agafa un mal de panxa molt fort i han de cagar tot el que els infants els han donat per menjar, i ho fan en forma de torrons, llaminadures, joguines, anissos i confits i tot un munt de regals que als nens els fan feliços. 

Perquè els tions caguin, els infants els piquen amb un bastó mentre canten una cançoneta especial: el Parenostre del tió. 

Després, un cop passen aquests dies, els tions se’n van de casa de l’infant i passen la resta de l’any voltant per les teulades i els corralons, de camí cap a les muntanyes en les que pasturen.  Sobretot, el més important és que els nens i les nenes facin bondat, a fi i efecte que els tions siguin amb ells ben generosos.

I què passa si els nens i les nenes no fan bondat? Ah!, tot té les seves conseqüències.

En certa ocasió vaig conèixer la història d’un nen que com tots els nens, tenia el seu tió.  Aquest tió es passava els mesos de l’any, des de mig gener fins a mig desembre, voltant per les teulades i els corralons, observant amb vista ben fina i escoltant amb oïda ben aguda, el comportament de l’infant a qui apadrinava.   Però aquell tió no tenia gaire sort perquè aquell nen era molt dolent.  No obeïa als pares, contestava malament als mestres, passava dies fent el dropo sense anar a l’escola, es barallava amb els seus companys, deia mentides i no feia sinó entremaliadures i maleses d’un cap de dia a l’altre.  Només quan s’acostava desembre reformava el seu comportament i es portava una mica millor perquè sabia que si no ho feia, el tió no l’obsequiaria amb cap regal ni llaminadura.

Però uns quants dies de bondat no servien per corregir totes les malifetes acumulades al llarg de l’any, perquè cal que tots els nens i nenes sàpiguen que els tions no només ho veuen tot, sinó que també llegeixen al cor dels infants la intenció que els mou a fer l’entremaliadura. 

Quan arribava Nadal el nen feia bondat, però després, la resta de l’any era dolent i descarat i tenia els seus pares molt disgustats i queixosos.  Tot i així, el tió tenia l’esperança que a mesura que anés creixent, aniria millorant el seu caràcter i s’aniria tornant més bo i responsable, però any era any, no era així.  A mesura que el nen creixia, augmentava en ell la mala fe.  I malgrat tot, el tió seguia arribant a casa seva pels volts de Nadal i seguia obsequiant-lo la nit de Vigília.

Una vegada, però, el nen va fer una malifeta tan grossa que el tió va haver de prendre una decisió.










Resulta que el nen, un dia que sortia de l’escola, va veure un formiguer amb tot de formigues que hi treballaven.  Se les va mirar una estona i va decidir que l’avorrien les seves anades i vingudes, així que agafant una pedra ben grossa, va tapar l’entrada del formiguer.  Ja us podeu imaginar com van estar de tristes i perdudes les formigues que van quedar a fora, i també les que van quedar a dintre.  La feinada que van tenir a obrir, entre totes, una altra porta.  Tan treballadores com son, van perdre tot un dia solucionant el problema que aquell nen dolent els havia provocat. 

Quan el tió va veure aquesta nova malifeta va decidir que havia de donar-li una lliçó, una lliçó que l’espantés i que recordés sempre.  I ho va fer.

Ja havia passat l’estiu i el temps de les vacances i el nen pensava que l’hivern i el Nadal encara eren molt lluny.  De fet, ni tant sols tenia al pensament que aquell Nadal podia ser diferent dels altres.  A finals del mes de novembre, tot mirant el calendari, va veure que Nadal ja treia el nas per darrera la porta i aleshores va començar, com feia cada any, a fer una mica més de bondat.  Li costava un gran esforç perquè el nen era dolent per naturalesa i a cada malifeta que feia, el cor se li tornava més petit i més negre.  Els dies passaven de pressa i el calendari no s’aturava. 

Els darrers dies de la tardor esgotaven el seu alè amb un fred vigorós que feia que la gent es quedés a casa més hores que a l’estiu, al costat de la llar de foc, prenent begudes calentes i menjant dolços casolans.  Ben aviat aquests dolços es van convertir en massapans, xocolates i fruita seca. 

El nen estava pres per la impaciència.  Pensava que el seu tió, que sempre havia sigut tan puntual, no havia arribat encara i això el tenia preocupat.  Pensava que si no tenia temps d’alimentar-lo bé abans de Nadal, el tió no li cagaria res quan el piqués i li cantés la cançoneta i això delataria que el tió coneixia i estava al corrent de les seves males accions. 

Passaven els dies i res de res, el tió no acabava d’arribar.  A diari el nen dolent comptava els dies enrere i tot sovint, guaitava per la finestra enganxant el nas als vidres freds, per veure si el tió s’anava acostant pel camí.  A mesura que els dies anaven caient i el tió no arribava, el nen s’enfurismava més i més.  Pensava: - Quan arribi, li clavaré una pallissa que se’n recordarà de mi i un altre dia vindrà quan vulgui jo i no quan a ell li sembli.  I els dies seguien passant…

El 23 de desembre havia deixat pas ja al 24 quan, a la tarda, passada l’hora de dinar, algú va trucar a la porta de la casa del nen.  Ell mateix va anar a obrir la porta, i allí hi havia el tió, seriós, eixut i molt prim.  Pel seu aspecte ja es veia que no havia menjat res des de feia molt de temps.

El nen, molt enfadat, el va fer entrar a casa i el va posar en un racó de la cuina.  Va obrir la nevera i va treure’n tot el que va trobar-hi: Menja! - li va ordenar. El tió se’l va mirar amb ulls absents i no va fer ni tant sols el gest de tastar el menjar que se li oferia.  
Menja, va menja! –va escridassar-lo el nen, cada cop més nerviós i més enrabiat.  Però el tió, res de res, com si sentís ploure.

Aleshores el nen es va rendir i caient de genolls al costat mentre s’empassava les llàgrimes, va demanar-li al tió:

Va, menja, si et plau, menja!.

Perquè vols que mengi? –li va preguntar el tió

El nen va quedar sorprès en sentir la veu seca i profunda del tió.  La seva veu deixava entreveure totes les seves anades pel món i tot el que hi havia vist i sentit.  El tió era fascinant perquè era molt vell i tenia molts anys.

- Vull que mengis perquè així, aquesta nit, podràs cagar força coses per mi quan et canti el Parenostre del tió.

- Ara ja no hi ets a temps i, a més, no tinc gana – va respondre el tió sense ni un bri de broma.

- Doncs has de menjar igual, amb gana o sense –va escridassar-lo el nen.  - A més, si haguessin vingut quan tocava i no quan t’ha donat la gana, ara no estaríem així.  Hauries tingut temps de menjar i de cagar per a mi coses agradables.

- No t’ho mereixes –va dir-li el tió.  - No t’ho mereixes perquè ets molt dolent, i tu ho saps.   Ja saps que aquest any no has fet gens de bondat i que les teves malifetes em disgusten molt.  No et mereixes que et cagui les mateixes coses que als infants que es porten bé, perquè tu no t’hi has portat.

- I tu què saps? –va increpar-lo el nen, ara ja a crits i a punt del plor.

- Jo ho sé tot, ho veig tot i conec el fons del teu cor.  Ets un nen molt dolent i fins que no et reformis i et converteixis en un nen bo, no et cagaré res de res i a més, aquesta nit, els teus pares sabran que el seu fill ha fet enfadar un tió com jo, carregat de paciència.

- No, si et plau, no ho facis, menja i no diguis res als meus pares  – va suplicar el nen, però els tions són molt tossuts i aquest, a més, sordejava de l’orella esquerra. – Seré bo, ja ho veuràs, faré bondat i no faré malifetes, ho prometo –va assegurar el nen, però el tió ja havia pres una decisió.

Després de sopar els pares del nen van col·locar el tió enmig de la sala per veure què passava i quins regals cagava aquell tió tan tombairot.  El nen, però, estava pres pel desànim, perquè ja sabia què passaria.  Tot i així, armat amb un bastó ben resistent, va començar a tustar-lo tot cantant la cançó tradicional de fer cagar al tió:

Parenostre del tió,
Tió de Nadal.
Ara venen festes,
Festes glorioses,
Gallineta a l’olla,
Carn a la cassola,
Cueta de mixó,
Caga tió!
Tu que vas per les teulades,
Caga neules ensucrades;
Tu que vas pels corralons,
Caga torrons!.
Tu que m’ets padrí,
Caga torrons per mi!.
Però el tió, impassible, no cagava res de res.  El nen no es cansava d’alçar la flassada que el cobria per veure si a sota hi havia alguna cosa, per petita que fos, però res de res, ni un peterró.

Ell ho intentava una vegada i una altra, repetint insistentment el Parenostre del Tió, però tot era endebades.  Els pares van començar a estranyar-se d’aquest fet tan curiós i li recomanaven que cantés més fort i piqués el tió amb més força, però al final, van ensumar-se que alguna cosa passava. El nen, forçat per la situació, presa de la desesperació i el penediment, va donar la lliçó per apresa.

- Papa, mama, el tió m’ha dit que no em cagaria res perquè aquest any no m’he portat bé. Però no ho tornaré a fer, de debò, prometo ser millor i tenir més bons sentiments.  De debò, m’heu de creure –va assegurar el nen desfet en llàgrimes.

Els pares van acceptar les disculpes i li van recomanar que seguís les instruccions del tió si volia que l’any següent el tió fos més generós amb ell, però també si volia que la gent se l’estimés, que el tinguessin en consideració, que el volguessin per company.

Davant la promesa del nen, que el tió acabava d’escoltar per l’orella dreta, va buscar i rebuscar dins el seu ventre si podia trobar alguna cosa i va deixar caure un caramel acompanyat d’un mínim peterró.  El nen va agafar aquell caramel però, en comptes de menjar-se’l, se’l va guardar perquè li recordés sempre la promesa feta als seus pares i el compromís adquirit amb el tió i amb ell mateix.

I a partir d’aquell moment va ser un nen molt bo, ja ho crec que sí. 

L’any següent va trobar la seva recompensa.  El tió es va presentar a casa seva una setmana abans de Nadal i el nen en va tenir bona cura, donant-li pomes, taronges i llesques de pa sucat amb tomàquet i amb pernil dolç.  La nit abans de Nadal el tió estava tan tip que va cagar de tot: torrons, neules, anissos, caramels, xocolates i tota mena de dolços i de petites joguines.

El que li va passar a aquest nen ha de servir de lliçó per a altres nens i nenes que de vegades fan maleses.  Cal que sigueu bons, però no només per allò que pugui o no cagar el tió, sinó per vosaltres mateixos, perquè sempre dóna més bons resultats portar-se bé que no pas malament i la feina resulta ser més o menys la mateixa.  Fer mal perquè sí, és una bestiesa i a la curta o a la llarga, no fa cap profit, més aviat al contrari.  Recordeu, sinó, què li va passar al nen del conte, que va haver d’aprendre la lliçó a la força però ara és un noi exemplar, que estudia, és respectuós i ben educat i tothom l’admira, se l’estima i vol ser al seu costat.

I el tió, per descomptat, també. 

Cap comentari:

Publica un comentari