dijous, 16 de febrer de 2012

LA HISTÒRIA DE L'OCELL MERAVELLÓS



UN POBLET - UN OCELL - LA PRIMAVERA - UN NEN - UN DOLENT - EN UNA MUNTANYA




Fa molt de temps, en un país molt lluny d’aquí, allí on neix el sol, hi va viure un ocell que tenia virtuts meravelloses. Mai no s’havia vist abans un ocell com aquell. Era un moixó de plomatge platejat, com si tot ell anés vestit d’una plata puríssima. Vivia al cim d’una muntanya que mantenia perpètues les seves neus i tot i que l’ocell hi trobava tot el que li calia, s’hi trobava molt sol i trist perquè no podia oferir a ningú el millor que tenia: la seva veu i la qualitat dels sons que podia arribar a emetre.

Així és que un bon dia prengué la decisió de posar-se a viure entre la gent. Per això escollí el poblet que els pagesos havien alçat, amb l’esforç de moltes generacions, al peu mateix d’aquella muntanya. Des del cim havia vist moltes vegades com de les xemeneies de les cases sortia fum, com es treballaven els camps, les anades i vingudes dels homes, de les dones, dels infants, enfeinats en els seus deures de cada dia. Havia vist i sentit com la gent es saludava, com parlaven entre ells, com semblaven feliços. Així que l’ocell va decidir incrementar la seva felicitat i benestar regalant-los la seva veu.
Un matí, quan el primer nen que anava cap a l’escola va sortir al carrer, el trobà ajaçat dins el seu niu, just enmig de la plaça del poble. El nen s’hi acostà i l’ocell allargà envers ell el seu coll esvelt. Es miraren tots dos un instant i el nen li tocà el cap amb una mà. El seu plomatge era suau i esponjós. L’ocell, que no estava acostumat a que el toquessin, va trobar molt agradable aquest contacte i cantà una nota exquisida, que li sortí directament del cor. La nota s’escampà per totes les cases del poble i la gent va sentir que alguna cosa nova i molt bona havia passat. Sortiren de les seves cases i sentiren el cant de l’ocell. Cantava com si totes les aigües de tots els rius del món s’escolessin a través de la seva veu i totes les campanes de tots els campanars dringuessin melodiosament alhora. El que sentien era meravellós i l’esperit del cant els transportava encomanant-los alegria.


L’alcalde va sortir de casa seva i, veient l’expectació dels habitants del poblet, demanà a l’ocell que es quedés amb ells per sempre. L’ocell hi va accedir de bon grat i feu que sí amb un moviment harmoniós del seu cap. Signaren, a partir d’aquell moment, un pacte etern de respecte i d’amistat.
D’aquesta manera l’ocell platejat va entrar a formar part de les vides dels habitants del poblet. Ells li feien companyia, li proporcionaven aliment i sopluig i inspiraven el seu cant amb les seves anades i vingudes quotidianes. L’ocell els explicava, amb la gràcia melodiosa de la seva veu, totes les meravelles que havia vist i viscut pel món perquè, quan era jove, aquest moixó únic havia migrat per tot el món, perseguint en els seus viatges els eterns paisatges de la primavera.
L’ocell sentia debilitat per la primavera i s’establia al lloc que fos del món, sempre que en aquell moment la temperatura fos càlida i les plantes es comencessin a desvetllar. S’hi estava tot l’estiu; veia fruitar els arbres i com els homes recollien aquests fruits i en gaudien. En el moment en el que els arbres perdien les seves fulles i la natura s’arravatava d’uns tons vermells que semblaven a punt d’esclatar, l’ocell sabia que era el moment de tornar a emprendre el camí tot buscant una altra primavera. Sempre havia fet el mateix. Per aquest motiu la seva vida l’havia viscut per tot el món, fins que un bon dia va decidir quedar-se a viure a la muntanya, i més tard al poble. La gent, quan el veien, sabien que era el missatger del bon temps i celebraven amb una festa la seva arribada.
El naixement de la vida inspirava a l’ocell un cant únic, molt especial, ple d’unes harmonies i unes cadències que cap instrument podia igualar. Era simplement sublim.
Quan va instal·lar-se al poblet als peus de la muntanya, la gent va començar a estimar-lo. Ell cantava amb veu càlida a l’hivern i amb deixos d’enyor a la tardor, però el cant de la primavera i l’estiu era meravellós, indescriptible. La gent aturava la seva activitat per escoltar-lo mentre els seus cors bategaven amb emoció.


Els habitants del poble es van adonar que el cant de l’ocell despertava la terra, la feia reviure i fruitar en forma d’inspirada melodia i tot allò que els pagesos plantaven, creixia i donava fruit en abundor. L’ocell era, a més del seu amic, una benedicció per a ells.
Els habitants del poblet eren feliços amb la presència amable de l’ocell i per això mateix no podien ni sospitar que al poble veí algú els tenia molta enveja.
El poble veí es trobava a l’oest del poblet de l’ocell. Per arribar-hi calia travessar un llac i passar per un camí costerut i tortuós, de manera que els habitants d’aquest poblet de l’oest no rebien pas gaires visites. Un dia hi feu cap un marxant, que tenia l’esperança de vendre-hi les seves mercaderies. Venia de lluny i, en passar prop del poble de l’ocell, li va agradar fins a tal punt allò que sentia, que no va poder fer res més en tot el dia que escoltar-lo. A l’endemà va continuar el seu camí, arribant fins al poble de l’oest. La gent va estar contenta de rebre’l i fins i tot l’alcalde, com a màxima autoritat, va sortir de l’ajuntament per donar-li la benvinguda.

Benvingut sigueu –va dir-li l’alcalde. Què us porta per aquí?
He vingut a vendre les meves mercaderies –va respondre el marxant. – A veure si tinc sort perquè ahir, no vaig fer cap venda.
I doncs?
Doncs tot ahir me’l vaig passar badant sense adonar-me’n.
I què us feia badar?
Doncs el cant d’un ocell. És quelcom meravellós, esplèndid, sublim, no havia sentit mai res de semblant. Sentir-lo em va portar pau, em va fer sentir bé, em va donar esperança…
I on el vau sentir aquest cant tant extraordinari? –va voler saber l’alcalde alçant una cella maliciosament.
Al poble de l’est, el que he deixat enrera en travessar el llac –va respondre el marxant.
Caram, quina cosa més poc corrent.
Per dins va pensar que havia de veure i sentir personalment allò que el marxant deia. Així ho va fer. Un dia, sense escorta ni seguici, va decidir que aniria a fer una visita a l’alcalde del poble veí amb l’excusa d’afermar llaços i, de passada, veuria i potser fins i tot sentiria, aquesta cosa tan estranya de la que parlava el marxant.
El dia convingut va emprendre el camí i es dirigí cap al poble de l’ocell. Pel camí va poder veure i admirar els camps pròspers i rics que envoltaven el poble: hortes ben arrenglerades, bladeres madurant sota el sol, pastures fresques on els ramats pasturaven i tothom que trobava el saludava amb un moviment de la mà. Aquella gent semblaven feliços, i més encara que això, eren pròspers.
A l’alcalde de l’oest li va anar creixent la ràbia a mesura que s’acostava al poble. En arribar-hi va anar a parlar amb l’altre alcalde. Entaulats en la conversa, l’alcalde de l’oest va preguntar amb fingit desinterès a què es devia la seva bona prosperitat, l’aspecte magnífic dels seus camps, els frondosos boscos, els grans ramats que havia trobat pel camí.

Oh, es deu al treball de la bona gent. El veïnat treballa fort per poder viure bé i, una mica, també la sort ens ajuda.
Sort? –va preguntar l’alcalde de l’oest obrint uns ulls com a plats.
Des de l’hivern passat tenim un altre veí al poble: un de molt especial. Vine, te l’ensenyaré.
Mogut per la curiositat i cada cop més enfadat, l’alcalde de l’oest va seguir el seu amfitrió i aquest li va mostrar l’ocell meravellós que s’havia instal·lat a viure amb ells. Els veïns li havien construït una cabana només per a ell, l’havien decorat amb fulles, branques i molses i al mig de l’estança li havien fet un niu confortable en el qual l’ocell dormia. En veure a l’alcalde l’ocell va saludar-lo amb el cap i del seu coll va sortir una sola nota màgica que va surar per l’aire transportant a l’alcalde de l’oest amb aquell so.
Des que aquest ocell viu a casa nostra i canta de la manera com ho fa, la gent està contenta, els infants neixen i creixen feliços i els camps prosperen incrementant així el nostre benestar. És el treball i aquest ocell meravellós qui ho han provocat.
L’alcalde de l’oest es va quedar tot el dia al poblet, escoltant el cant de l’ocell i envejant la sort de la gent d’aquell poble als quals, la presència del moixó havia afavorit tant i tant. Quan al capvespre es va acomiadar de l’alcalde i de la gent, ja tenia traçat un pla terrible que va anar madurant a mesura que es dirigia cap a casa seva. Aquella nit no va poder dormir. Es removia dins el llit pres per l’enveja que li oprimia el cor.
A l’endemà va cridar alguns homes de confiança del poble i els va explicar el que havia vist i sentit al poble veí i també el seu pla malvat, producte d’algú que es moria d’enveja i hauria estat capaç de tot, fins i tot de segrestar l’ocell meravellós.
Així ho feren. Una nit ben fosca en la que la lluna no brillava, els homes de l’oest, armats amb bastons i un sac ben gros, van dirigir-se al poble de l’est. En arribar-hi, sense fer cap soroll, es dirigiren cap a la cabana on l’ocell dormia dins el seu niu i agafant-lo pel coll, el lligaren i el ficaren dins el sac. Després se l’endugueren i desaparegueren dins la fosca nit.
L’endemà al matí la gent del poble sentiren que els faltava alguna cosa. El buit causat per l’estranyesa els va portar fins a la cabana de l’au i la trobaren buida. Pensaren que potser havia sortit i que tornaria aviat, però passaren les hores i l’ocell no aparegué i tampoc el sentiren cantar d’un tros lluny dins el bosc. Se’ls acudí que potser havia tornat a la muntanya i que ja baixaria, però passaren uns quants dies i l’ocell continuava desaparegut. La tristesa es va començar a escampar pel poble i la gent ja no tenia ganes de treballar. Els camps es començaren a marcir i els ramats s’aprimaren per la manca de pastura fresca. Tot es va entristir tant que en pocs dies el poblet ja no tenia res a veure amb el que havia sigut tot just unes jornades enrera.
La gent estava desolada i l’alcalde, preocupadíssim, va decidir que havia de prendre una decisió. Va convocar el veïnat a una reunió i els va demanar una mica d’ànim per cercar l’ocell, donant la volta al món, si feia falta. No pararien fins trobar-lo i quan ho fessin, li preguntarien perquè els havia deixat tan tristos. Així ho van fer.
Els homes del poble van emprendre camí dirigint-se a tots els punts del món. Van pujar muntanyes, van creuar rius, van navegar pels mars i es van perdre en boscos espessos, però l’ocell no apareixia per enlloc. Preguntaven a tothom a qui trobaven si havien sentit el cant meravellós de l’ocell, però la gent no en sabien res. Van començar a perdre l’esperança i a retornar al seu poble, que jeia sota una capa espessa de neu hivernal. Només aquell que l’havia descobert un matí i que havia sigut el primer en saludar-lo, no havia tornat del seu viatge en busca de l’ocell. S’havia proposat trobar-lo i no pararia fins aconseguir-ho, però el nen era massa petit, massa jove per tombar tot el món sencer, com havien fet els homes del poble, i només va poder resseguir els camins més propers al poblet. Sortia cada dia al matí i tornava a casa quan el sol estava a punt de pondre’s.
Un bon dia va pujar dalt la barqueta que el seu germà gran havia deixat lligada al costat del llac i va decidir travessar-lo. Enfonsà els rems dins l’aigua plàcida i avançà lentament fins a l’altra riba. Només arribar-hi va sentir, lluny, el murmuri de la cançó més trista que mai havia sentit, cantada per la veu familiar de l’ocell. El seu cor va donar un salt d’alegria perquè estava convençut que retrobaria al seu amic, però al mateix temps, també va sentir-se molt trist perquè l’ocell cantava amb infinita malenconia, amb una gran pena.

El nen va enfilar el camí tortuós que conduïa fins al poble de l’oest i a mesura que caminava la veu de l’au era molt més propera i més trista. Guiat per la veu de l’ocell el nen va arribar al poble. Tot semblava estar en calma. La gent anava i venia, amb les mateixes cares serioses de sempre i el seu posat no havia canviat, malgrat el cant de l’ocell.
D’amagat va entrar al poble. Va dirigir-se cap al punt del que procedia la veu i de cop i volta, el va veure. Allí estava l’ocell, trist, tancat dins una gàbia, vigilat per dos guàrdies que el vetllaven. L’ocell havia perdut el color del seu plomatge i no tenia ànims per a res. Jeia a l’interior d’una gàbia que penjava de la porta de l’ajuntament. Només inspirava el seu cor una melodia trista que res tenia a veure amb el cant alegre i sublim de l’etern estiu del seu poble.
El nen es va moure i l’ocell va veure’l. Va alçar el cap un moment, amb un bri d’esperança als ulls, i va tornar a abatre’s sense força. El nen li va fer un gest i li va donar a entendre que anirien a buscar-lo i li retornarien la llibertat. Corrent va tornar al seu poble.
Senyor alcalde, senyor alcalde! –cridava el nen.
Què et passa, noiet, que estàs tan esverat? – respongué l’alcalde.
Senyor alcalde, he vist el nostre ocell al poble veí, està tancat dins una gàbia, està molt trist i ja no canta. L’hem de salvar!.
Aleshores d’alcalde ho va entendre tot: els del poble de l’oest havien segrestat l’ocell i l’havien de salvar. Va reunir els homes del poble i decidits, anaren a rescatar l’ocell. Arribats a l’oest, l’alcalde va anar a l’ajuntament i sense dir-li res, va clavar una plantofada magnífica a l’alcalde de l’oest, que va quedar estabornit a terra. Aleshores els homes de l’est van obrir la gàbia i l’ocell en sortí, estirant les ales i el coll. L’ocell, agraït, entonà una cançó plena d’esperança. Contents, marxaren al seu poble deixant a l’alcalde de l’oest amb un pam de nas.
Al poble reberen el retorn dels veïns i de l’ocell amb molta alegria. Organitzaren una gran festa i l’ocell tornà a cantar de nou, com només ell podia fer-ho. Els camps tornaren a brostar i la vida va tornar a renéixer forta, sota la influència màgica d’aquella au extraordinària.

Un dia quan els veïns del poblet es despertaren, trobaren que al niu de la cabana hi havia, no pas un ocell, sinó dos, ja que l’ocell havia post un ou del que havia sortit un altre ocell tan formidable com ell, però més jove. Ara el poble és ple de bona gent, que tenen un tresor formidable en el cant dels ocells, als que cuiten, mimen i estimen.








Cap comentari:

Publica un comentari